Samuel Beckett

Què hi passa, a Ballyturk?

Ballyturk1 Quan Ballyturk, la darrera obra de teatre d’Enda Walsh, va estrenar-se l’11 de setembre de 2014 al National Theatre de Londres, els grans diaris anglesos es van confabular per dedicar-li les crítiques que tot autor d’una obra innovadora i trencadora, com certament ho és aquesta, desitjaria rebre. Totes mostraven el respecte per un gran autor consagrat i pel treball certament formidable d’uns actors extraordinaris (Cillian Murphy, Mikel Murfi i Stephen Rea), alhora que el desconcert més absolut i la ràbia més agressiva per un text que no es deixa seguir i descodificar fàcilment. Des de The Telegraph, Dominic Cavendish exposava alguns dels fils de l’obra, però qualificava l’autor d’«alt sacerdot de l’hermètic» i el joc dels actors de «difícil d’arribar a comprendre». Més sagnant, Emily Jupp començava així la seva demolidora crítica a The Independent: «Així, de què tracta Ballyturk? Francament, estimat lector, no m’importa en absolut». I en descrivia la trama com «una mena de broma cruelment desconcertant dissenyada per turmentar el públic amb missatges críptics». Susannah Clapp desacreditava l’obra a The Observer qualificant-la de fruit de la «sobreescriptura». Us imagineu poder acusar un dramaturg català d’espatllar una peça per haver-la escrit i reescrit massa? Seria francament reconfortant… Només un sistema teatral com l’anglès permet aquesta mena de retrets i batalles sense que acabin ferint l’art. Només en un sistema teatral com l’anglès Walsh podia aconseguir allò que semblava impossible des de la fi de les avantguardes: el rebuig total, la incomprensió absoluta i la histèria crítica per una obra que més que una idiotesa absurda és una bomba de rellotgeria. En efecte, Ballyturk funciona amb la precisió d’un rellotge suís i esclata davant l’espectador amb la potència d’un míssil nord-americà. Però ha estat evidentment fabricada dins la tradició britànica hereva de Samuel Beckett —hi ressonen la Terra de ningú de Harold Pinter o Rosencrantz i Guildernstern són morts de Tom Stoppard. De fet, Ballyturk ha aconseguit el que el mateix Beckett va arribar a desitjar després de l’èxit de Tot esperant Godot —les estrenes de l’obra a París i a Londres, malgrat certs incidents i controvèrsies, van rebre elogis des del principi i davant de les interpretacions existencials de la peça sembla que Beckett va afirmar que el proper cop ningú no entendria res, origen de Fi de partida.

Els membres de l'equip de "Ballyturk". D'esquerra a dreta: el dramaturg i director Enda Walsh, i els actors Mikel Murfi, Cillian Murphy i Stephen Rea.

Els membres de l’equip de “Ballyturk”. D’esquerra a dreta: el dramaturg i director Enda Walsh, i els actors Mikel Murfi, Cillian Murphy i Stephen Rea.

Què hi passa, doncs, a Ballyturk? Quan s’aixeca el teló, tot és a les fosques excepte el rostre d’un actor sense nom, 1, que està acabant d’explicar, com si l’estigués vivint, una història quotidiana de to èpic. Quan acaba, s’il·lumina tot l’escenari, un sol espai completament tancat amb forma d’habitatge —una dutxa, un llit plegable, mobles i una cortina al fons. També hi resideix un altre home innominat, 2. Són dos actors, dos pallassos, dos homes, dues representacions de l’existència humana. Són alhora tot això i no res, ells mateixos. En aquest espai claustrofòbic han desenvolupat els seus costums, les seves rutines, els seus somnis, les seves preguntes sobre l’existència, la seva mesura i organització del temps (mitjançant la música, un rellotge despertador i un altre de cucut). Hi assistim des de fora, com en un teatre. Ells, de fet, es comporten sovint com actors que interpreten les vides dels altres. Perquè l’única sortida d’aquesta presó és la imaginació compartida entre els dos homes, a part de les veus de possibles pisos veïns que de tant en tant se senten, però amb les quals és impossible dialogar. Talment com en la vida es fa impossible la comunicació entre individus més enllà de les convencions artístiques —en el sentit més genèric: la llengua, les històries que ens expliquem cada dia, el teatre, la televisió, etc. Amb aquestes, ells han creat el poble de Ballyturk. És l’única finestra del seu espai. Les desenes de dibuixos penjats a les parets representen la gent i els llocs de Ballyturk. I cada dia, quan sona el rellotge de cucut, obren la cortina, rere la qual tan sols hi ha una paret amb més dibuixos i el nom de Ballyturk en lletres de neó, escullen quins dels personatges interpretaran i ho fan davant nostre, espectadors d’aquestes vides en forma de teatre dins del teatre. Vida, ficció i teatre; persona, imaginació i personatge; es fonen així en un joc sense equivalències matemàtiques per al pensament lògic.

Entre jocs, reflexions, representacions, somnis, rutines i costums va passant l’existència d’1 i 2 fins que arriba un nou personatge, 3. La seva aparició recorda la d’un clàssic del teatre català: la de la divinitat final de La jugada de Joan Brossa —és un d’aquells moments en què dol tant el desconeixement de la literatura catalana per part de les més autosuficients i imperialistes! L’espai claustrofòbic en què 1 i 2 duen a terme els seus balls, els seus rituals, les seves jugades, s’esquerda sorollosament, s’obre, es trenca, i apareix 3 tal com a La jugada apareix una encarnació de la divinitat que du la mort als protagonistes —un efecte que va ser criticat a Brossa com ho ha estat en Ballyturk. També en l’obra de Walsh el personatge exterior que trenca les regles de joc de l’escenari sembla un déu —la seva omnipresència es fa evident quan parla amb tota naturalitat amb les veus de fora— i du la mort. No és exactament un déu, ni la mort, ni el pas del temps, ni la vida exterior. Però és totes aquestes coses alhora i cap d’elles. No es comporta com cap de les representacions tòpiques d’aquests possibles referents, però fa que entrin en joc en la peça. Des de la seva entrada, el que havia estat un número de pallassos, una comèdia i un melodrama, tot alhora, esdevé tragèdia. Com 1 i 2, 3 no és un personatge al·legòric. Això convertiria Ballyturk en una peça sense cap interès teatral. I és sorprenent que un dels motius de la incomprensió de l’obra hagi estat precisament el que més l’enriqueix: aquesta impossibilitat d’establir equivalències directes entre els personatges i allò que podrien representar: 3 apareix, escriu Jupp, «com un enigmàtic visitant que fuma un cigarret rere un altre (és la Mort? Déu? el pare del personatge de Murphy? Ho deixo córrer)».

Amb 3, doncs, es trenca l’espai de relatiu comfort que han construït unes vides tancades i apareixen el pas del temps, la mort i la vida exterior —de la qual revela que és exactament el Ballyturk imaginat o recordat per 1, com si totes les nostres vides fossin el fruit de la imaginació artística, teatral, d’uns actors inspirats pel seu dramaturg-déu. Recorda a 1 i 2 que hi ha hagut un abans del Ballyturk representat per ells, que hi ha un més enllà i que hi ha un després. Que mentre teixien Ballyturk ha passat el temps, han envellit, han fet un camí ple d’oblits cap a la mort. I ara és l’hora d’enfrontar-s’hi. Els demana que escullin quin dels dos vol morir i marxa.

Ballyturk ni l’escena ja no tornaran a ser els mateixos. La por, la incertesa i el frenesí de la desesperació s’apoderen d’1 i de 2. El fet de tenir consciència de la vida i de la mort, de la realitat de més enllà, enfonsa tota possibilitat de continuar els seus jocs: «Com puc quedar-me aquí sabent el que hi ha allà? Com puc parlar de Ballyturk sabent que és sempre només dins d’aquest cos esquerdant-se i enlloc més? No hi ha llibertat en això — és omplir cambres amb paraules, no pas la vida real». El que se sacrifiqui no serà el que marxi de la cambra cap a 3, sinó el que s’hi quedi, ara des de la plena consciència que es tracta d’una presó. L’obra, doncs, arriba al seu final. I malgrat que no segueix un argument clar, es tracta d’un final lògic, perfectament coherent amb el conjunt del text.

Ballyturk3

És evident que una lectura com aquesta, que enfoca només alguns aspctes de Ballyturk, empobreix l’obra de Walsh. Només pretén acostar-s’hi des d’una admiració qui sap si tan sols provocada per l’estranger que visita un sistema teatral tan diferent del propi. Al cap i a la fi, alguna de les crítiques negatives rebudes per Ballyturk demostra a estones una certa comprensió de la peça i totes parteixen d’un gran coneixement del teatre britànic que potser fa que l’obra de Walsh hi sigui qüestionable. No ho és, però, en termes absoluts. A mi, la seva grandesa artística em sembla inqüestionable. M’agradaria saber què passaria si es representés a Barcelona —o si un dramaturg català fos capaç d’escriure un text d’aquesta mena i un teatre acceptés representar-lo. A diferència de Londres, les males crítiques n’enfonsarien la recaptació econòmica? Rebria bones crítiques? O, pitjor encara, necessitaria rebre bones crítiques?