realisme

William Faulkner, Mercè Rodoreda i la reformulació de la novel·la moderna

William Faulkner i Mercè Rodoreda són dos dels més grans novel·listes moderns. Les seves obres contribuïren substancialment a replantejar el gènere novel·lístic per a la societat del seu temps després de la crisi de la novel·la realista i les renovacions que hi van aportar el decadentisme, Marcel Proust i James Joyce.

Des d’una clara influència simbolista i joyceana, William Faulkner va dur a terme una tasca titànica de revisió, actualització i experimentació novel·lístics que ha estat sens dubte la més influent de tot el segle XX i el XXI. De manera implícita o explícita, directa o indirecta, les novel·les de Faulkner són l’origen de les fórmules, els recursos i les estructures més ben instal·lats en les narracions (literàries, cinematogràfiques i televisives) contemporànies. Si Proust i Joyce van ser els grans renovadors del gènere, les seves solucions foren molt personals, úniques i sense sortida col·lectiva possible. És en les novel·les de William Faulkner que apareixen una sèrie de fórmules molt conscientment utilitzades i fàcilment assimilables des de molts possibles usos dels gèneres narratius.

Faulkner va ser una de les lectures preferides de Mercè Rodoreda. Per diversos motius, les novel·les d’aquesta autora no han estat tan influents en la tradició occidental contemporània. No obstant això, comparteixen amb les de Faulkner moltes de les solucions que aquest va aportar i les condueixen cap a una major llegibilitat.

Des de contextos i institucions literàries molt diferents, Faulkner i Rodoreda van aportar solucions comunes a la renovació del gènere novel·lístic en el segle XX. Van reformular-lo de manera que, altra vegada, pogués parlar dels individus i la societat del seu temps sense trair-ne les característiques que els definien. Si les solucions finals a què van arribar els dos novel·listes tenen grans diferències, les seves semblances de fons ens permeten introduir-nos en alguns dels nuclis essencials de la novel·la moderna del segle XX. És per això que una lectura comparativa d’aquests dos autors resulta molt enriquidora.

Podeu descarregar-vos un estudi comparatiu de la novel·lística de William Faulkner i Mercè Rodoreda clicant la imatge que hi ha sota aquestes línies. Feliç lectura!

Faulkner

Anuncis

Rellegir Blas de Otero avui

Blas_de_Otero

La poesia de Blas de Otero va ser un referent cabdal per a l’inici de reconstrucció literària i social catalana que fou el realisme històric. Es tracta d’un moviment avui fàcil de menysprear, però que comprès històricament es revela com una lluita portentosa i moderníssima. En un moment en què els referents literaris del combat social antifranquista eren majoritàriament espanyols, també als Països Catalans, la proposta de Joaquim Molas i Josep M. Castellet va aconseguir erigir en referent col·lectiu la poesia catalana contemporània, començar-ne la historització, assentar les bases d’una institució literària modernitzada en funció dels nous temps i iniciar la creació d’un circuit cultural unitari per a tots els Països Catalans. No és pas poca cosa. Després vindrien les crítiques, però sense les propostes concretes que les provocaren, no hi ha dubte que avui no seríem on som.

En un moment en què la lluita social es canalitzava també a través de la poesia, que prenia com a referents principals Miguel Hernández, Pablo Neruda o Blas de Otero, el realisme històric, sense bandejar aquests i altres possibles models europeus, va erigir en referents col·lectius Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Joan Oliver/Pere Quart. Des d’aleshores, per als poetes catalans, foren referents tan cabdals com qualsevol altre poeta. Otero mateix, que, evidentment, continuaria la seva influència magna sobre la poesia social catalana. El 1980 Joaquim Horta encara en seguia els passos a La finestra de la planta vuitena: «sortiré al carrer per a confondre’m entre la immensa majoria», el citava.

obra-completaL’any passat, Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores van publicar una acurada edició de l’Obra completa (1935-1977) de Blas de Otero a càrrec de Sabina de la Cruz amb la col·laboració de Mario Hernández. Es tracta d’un llibre extraordinari que permet recuperar el recorregut històric i poètic de Blas de Otero sense els estralls que hi féu la censura franquista. Resseguir-lo avui demostra fins a quin punt el triomf franquista comportà un any zero també en la cultura espanyola —tot i que, és clar, en un sentit diferent de la catalana. Després de la brillant poesia europea dels anys vint i trenta; després de Carner, Riba, Guillén, Salinas i de l’aparició de joves com Rosselló-Pòrcel, Vinyoli o Lorca; després d’això, aquelles obres inicials d’Otero limitades a l’expressió dels seus problemes existencials i religiosos, resulten insignificants. Cántico espiritual i gairebé tot Ángel fieramente humano i Redoble de conciencia perden interès en una cultura que ja ha superat l’infantilisme religiós i la ingenuïtat de la representació metafòrica simplificadora, malgrat la impressionant destresa lingüística de molts poemes —derivada dels referents imposats per l’època, el Segle d’Or espanyol. El franquisme va esborrar la cultura moderna. I la «inmensa mayoría» que invoca repetidament Otero en aquells llibres era la immensa minoria visible en la realitat oficial. Fins que assumeix obertament que la poesia i ell, com la història, han de fer «Tabla rasa». A partir del poema d’aquest títol, la seva obra es va harmonitzant amb els temps, ja no només amb petits problemes personals o amb la minoria visible —la «inmensa mayoría» invocada també a Pido la paz y la palabra ja és tota una altra: «para qué hablar de este hombre cuando hay tantos que esperan / (españahogándose) un poco de luz». Ara, els grans referents d’Otero ja no seran els que imposava la cultura oficial, sinó els bandejats d’aquesta, Antonio Machado i Miguel Hernández —«Venid a ver en el papel el viento / del pueblo». Malgrat que Otero no abandona del tot l’autobiografisme irrisori, va apareixent el poeta que marcà la poesia social catalana i espanyola de les dècades de 1950 i 1960. És un Otero apassionant, imprescindible, potser més pel que té d’història que pel que té de poesia. Però desenvolupa una poètica molt ben definida, necessària, seductora, des d’una clara consciència de les funcions de la llengua. N’és una prova evident el capítol II de Que trata de España, titulat «La palabra»:

La poesía crea las palabras.
Lo sé.
Esto es verdad y sigue siéndolo
diciéndola al revés.
 
La poesía exige ser sinceros.
Lo sé.
Le pido a Dios que me perdone
y a todo dios, excúsenme.
 
La poesía atañe a lo esencial
del ser.
No lo repitan tantas veces,
repito lo que sé.
 
Ahora viene el pero.
 
La poesía tiene sus deberes.
Igual que un colegial.
Entre ella y yo hay un contrato
social.
 
Ah las palabras más maravillosas,
“rosa”, “poema”, “mar”,
son “m” pura y otras letras:
“o”, “a”…
 
Si hay un alma sincera, que se guarde
(en el armario) su cantar.
¿Cantos de vida y esperanza
serán?
 
Pero yo no he venido a ver el cielo,
te advierto. Lo esencial
es la existencia; la conciencia
de estar
en esta clase o en la otra.
 
Es un deber elemental.

Entre els inèdits recollits en aquest volum hi ha la reconstrucció de Poesía e historia (1960-1968), un llibre amb poemes sobre els països comunistes als quals viatjà Otero. «Esta es, realmente, / una poesía del tiempo: (1960-1968) / y del espacio: China — URSS — Cuba». I els temps eren tals, sobretot a Espanya, com per fer ingènues lloances a un treball alienador («Alegría / alegría / del trabajo / tejiendo la joyosa luz del día»), desitjar que «seamos todos / sabios y puros, como China» o erigir tota una poesia en funció de la ideologia comunista:

Trabajo, libertad conquistada,
saber que el poema es nuestro, que todo cuanto hablamos
viene del pueblo o al pueblo va, palabra
viva, abriéndose, cerrándose alrededor del mundo.

«Ni pesimismo ni optimismo. / Realismo. // Y la realidad me abre la puerta». Potser hauria estat més acurat dir que només una part molt limitada de la realitat s’obre a aquest realisme. Al no menys comunista Joan Brossa, en canvi, se li va obrir tota en la seva més absoluta plenitud. Ell va adonar-se que «en parlar del realisme s’havia de crear una arma diferent, no valia deixar de parlar de la teva estimada i parlar d’obrers amb el mateix registre». Otero afirma:

un plan quinquenal es tan bello como un amor cumplido.
Una revolución     tan hermosa como el mar.

I parla del pla quinquenal i de la revolució amb la destresa, la ingenuïtat i l’admiració amb què els poetes ja obsolets havien parlat d’un amor complert i del mar. Brossa, en canvi, parla del mar i de Marx d’aquesta manera:

Oda a Marx

Blas de Otero és un valuosíssim escriptor tan gran en la història com discret en la poesia. La seva recuperació val molt la pena. Ell tot sol és un capítol imprescindible de la història de la literatura espanyola i de la catalana. Malgrat que, quant a valors exclusivament literaris, altres poetes han arribat molt més enllà.