nazisme

Anselm Kiefer: l’home, la història, l’univers

Cabdellar-se: Encelar-se: Retornar a la veu: Capbussar-se dins el pòsit de les superfícies que suren: Despintar-lo: Escriure el so de les pedres i de les passes: El plec del pigment quan s’estén: La brisa de la falç: La riera callada: Dir llàntia encesa de far: Revelar-se.

Joan Navarro, «Sternenfall», A deslloc

Kiefer Visionari dels ordres de la nit, hereu del sublim romàntic i de la capacitat colpidora expressionista, artista que va encarar-se a la dura herència històrica del nazisme, Anselm Kiefer ha esdevingut, als 69 anys, un dels grans referents de l’art contemporani. Alguns rebutgen la seva recreació estètica de la destrucció, mentre altres denuncien l’ús de diamants en les seves últimes obres i encara uns altres l’acusen d’haver banalitzat l’Holocaust en unes polèmiques primeres peces en què alguns personatges —inclòs el mateix artista— apareixen fent la salutació nazi. Cap novetat. Qualsevol artista que s’enfronti a la dura herència del nazisme corre el perill, tard o d’hora, que l’acusin de mantenir-ne viu l’esperit aquells que tan sols saben fer una simplificadora lectura ideològica de l’art —cosa tan fàcil com produir un art que sigui l’expressió directa d’una ideologia predeterminada. El cas, però, és que aquest 2014, una retrospectiva a la Royal Academy of Arts de Londres consagra Kiefer com «un dels artistes més importants dels últims 50 anys». Mentre que, alhora, en una típica paradoxa que l’art no podrà resoldre mentre neixi dins d’una societat capitalista, un dels seus impactants quadres emergits de la memòria de l’Holocaust, arriba a ser valorat en 600.000 lliures en la nova seu londinenca de la casa de subhastes Phillips.

Phillips-FurPaulCelan2004

Anselm Kiefer, “Per a Paul Celan” (2004). L’obra exposada aquest mes d’octubre a la casa Phillips.

Tanmateix, al marge d’anècdotes, polèmiques, mercats i mestretites amb posat d’intel·lectual, no hi ha cap dubte de la capacitat corprenedora de les obres de Kiefer. Són probablement les úniques obres actuals capaces de fer sentir a l’espectador l’horror i la bellesa del sublim sense deixar de banda el pes i el terror de la història contemporània. Aquesta ha marcat l’obra de Kiefer des del principi i ha quedat vinculada de manera indestriable a la visió que dóna de l’home i de l’univers.

Símbol heroic V (1970).

“Símbol heroic” V (1970).

A principis de la dècada de 1970, Kiefer pintà una sèrie de quadres molt controvertits titulats Símbols heroics. Es divideixen en dos ordres: a l’inferior, apareix una figura militar fent la salutació nazi; al superior, el tipus de símbols heroics que el nazisme va promoure com a models per difondre la seva ideologia. Són ja els dos ordres de la realitat que reapareixeran sempre al llarg de tota la trajectòria de Kiefer: a baix, l’home, lligat a la terra i al paisatge, engendra uns valors, uns ideals, uns símbols, que superen l’àmbit material que els origina, però que el condicionen absolutament. Això va fer el nazisme amb uns resultats catastròfics. Això han fet totes les cultures amb conseqüències molt diverses. Això mateix és el que fa permanentment l’artista. De fet, és el que fa cada individu —tots ens creem el nostre propi univers immaterial a partir de la nostra personal transformació en intel·ligència de l’entorn, per això una aquarel·la de 1970 amb un d’aquests personatges nazis Kiefer la titulà ja, anunciant un dels seus futurs temes predilectes, Tothom està sota la seva pròpia volta celeste.

Tothom està sota la seva pròpia volta celeste (1970).

“Tothom està sota la seva pròpia volta celeste” (1970).

Seguint aquesta reflexió, l’art, en les obres de Kiefer, és sovint representat per una paleta amb ales: la matèria elevada a l’àmbit espiritual. O bé pel foc: l’element que consumeix la matèria per tal de fer-la immaterial i informe, per tal que il·lumini i ascendeixi. O bé, combinant els dos símbols, per una paleta amb ales enceses. L’interès de Kiefer per l’alquímia prové del fet que l’home exerceix sempre d’alquimista: transforma materials bruts en valors immaterials perdurables, busca les correspondències entre realitats pertanyents a ordres diversos. L’artista fins i tot és capaç de fer brillar la més barroera i detestable matèria primera.

Paleta (1981).

“Paleta” (1981).

Ara bé, el pes d’aquest ordre superior de la realitat creat per l’home és immens. Tant per la gran acumulació de sabers que el formen com per les grans catàstrofes a què ha conduït. És un ordre de cultura i de barbàrie. Per això Kiefer sosté que tan sols el plom pot arribar a aguantar el seu pes. Neixen així aquestes estranyes i belles escultures en què el pes de llibres, teles i objectes s’eleva amb unes paradoxals ales de plom.

El llenguatge dels ocells (2013).

“El llenguatge dels ocells” (2013).

Pare, Fill, Esperit Sant (1973).

Pare, Fill, Esperit Sant” (1973).

En aquest sentit resulta especialment reveladora l’obra Pare, Fill, Esperit Sant. La formen dues teles de mides diferents. A baix, el bosc, la matèria bruta, l’origen de la civilització, la terra, l’animal. A dalt, la fusta treballada en forma d’estudi de l’artista i de tres cadires. La matèria ha estat transformada, elevada, espiritualitzada, per l’home. Per això apareix com a símbol d’un àmbit superior: les tres cadires reben la llum de tres finestres i representen la santa trinitat. Una flama crema sobre cadascuna d’elles.

Més endavant, Kiefer va pintar una famosa sèrie d’interiors d’edificis d’arquitectura típicament nazi. Són com paisatges cremats, convertits en monuments de cendra a la catàstrofe. Les grans dimensions d’aquests quadres i l’efecte que hi crea l’ús simple i directe de la perspectiva els fa veritabelment corprenedors. L’espectador és envoltat per la foscor i l’horror, és introduït al cor mateix d’aquests paisatges arquitectònics la tècnica expressionista dels quals infon una contradictòria sensació de terror sublim. La matèria esdevé sensació i, aquesta, esperit. Kiefer aconsegueix així recuperar els valors del paisatgisme romàntic i postimpressionista per a una època que arrossega molta més infàmia i innombrables crims.

Interior (1981).

“Interior” (1981).

L’herència de Caspar David Friedrich, William Turner i Vincent Van Gogh es fa evident en els paisatges que seguiren a aquests interiors. L’home apareix empetitit davant de la immensitat de l’univers a la qual s’enfronta amb els ulls tancats, ço és, des de la seva transformació interior de la matèria en esperit, de la natura en cultura. Homes estesos a terra en posició meditativa tenen al damunt gira-sols gegantins el centre de la flor dels quals és negre amb punts brillants, com un univers. O bé s’encaren a ulls clucs a la immensitat de les estrelles brillant en l’espai infinit.

Els ordres de la nit (1996).

“Els ordres de la nit” (1996).

Són els ordres de la nit, el caos de la matèria convertit en cosmos per l’home, per l’art, per la història. El cel esdevé volta; el desordre, constel·lacions; les plantes mantenen correspondència amb les estrelles. Aquest és l’univers en creació, recreació, destrucció i catàstrofe constants. A nivell personal i social; existencial i científic; històric i artístic. En l’obra de Kiefer, el paisatge recupera les qualitats del sublim romàntic per transmetre a l’home la mesura de la seva petitesa davant l’infinit. Aquesta petitesa, però, conté alhora la perillosa arma de la intel·ligencia. I la grandesa de l’art i de la poesia.

Per a Paul Celan. Tiges de la nit (1998-2013).

“Per a Paul Celan. Tiges de la nit” (1998-2013).