Dau al set

Entrevista a Modest Cuixart

Entrevista feta per Sandra Àlvaro i Jordi Marrugat

Redacció de Jordi Marrugat

Modest_Cuixart

La nit del 30 de novembre a l’1 de desembre de 2005 l’artista Sandra Àlvaro (@EnLaCiutat) i jo mateix vam viatjar a Palafrugell per fer la que deuria ser una de les darreres entrevistes a l’artista exmembre de Dau al set Modest Cuixart (1925-2007). Va ser una nit intel·lectualment apassionant i humanament molt agradable: autènticament memorable.

L’entrevista era un encàrrec de la revista virtual Zona Urbanitzable, que tenia com a editor l’escriptor LJ Salamas (@LJSalamas) i com a cap de redacció el professional del màrqueting Vicenç Àlvaro (@twicens). La nit i la conversa, però, es van allargar tant que Zona Urbanitzable només en va poder publicar alguns fragments. Aquí en teniu el text complet.


A la llibreria cafè de Palafrugell Mediterrània, façana presidida per un gran retrat de Josep Pla, ens espera a quarts deu del vespre, assegut en una taula, vestit i perfum elegants, gairebé sol al local, Modest Cuixart. Ens demana que ens presentem. Som de Lleida i de Sabadell. «Ah! Sabadell, com aquell gran escriptor… com es deia?» «En van sortir uns quants, de grans, de Sabadell…» «No, home, no… aquell, jo el vaig conèixer…» «Joan Oliver?» «Això! Oliver… Pere Quart, oi? Hi va haver una època en què el veia cada dia. Jo vivia a Barcelona i ens vèiem en un bar de la Via Augusta, ell vivia allà… un gran home, molt intel·legint i republicà d’aquells purs, amb una gran energia. Em va fer un text per a un catàleg d’una exposició que vaig fer en homenatge a Bertolt Brecht, encara en tinc algun per casa».

Modest Cuixart, Mère Courage (1961).

Modest Cuixart, Mère Courage (1961).

Cuixart s’ha relacionat amb molts escriptors. «Sí, a Baltasar Porcel el vaig conèixer una vegada que em va venir a fer una entrevista per Destino, i a Joan Perucho cap al final de la seva vida. El vaig conèixer i em va dir que es trobava molt malament. Al cap de poc va morir.» «I Brossa?» «Brossa era tot un personatge. Una vegada em va dir que volia anar a veure Serrallach, que era al seminari, i hi vam anar. Se’ns apareix amb l’hàbit, llarg fins als peus, amb tota la ratlla de botons i en Brossa me li diu: —Carai, Serrallach! I tot això és bragueta?!»

És tard per aquesta llibreria cafè i ja tanquen. Cuixart ens porta a sopar al Restaurant Joan de l’Arc. Pel camí, no s’ha descuidat de flirtejar i arrambar-se tant com ha pogut a les dues úniques noies que se’ns han creuat, una que treballa al local on entrem i la Sandra, la pintora lleidatana, amb la qual es posen a parlar de pintura.

CUIXART: Com diu un crític francès molt important, “pinta fins que la mà dreta pensi”, la mà, no el cap, perquè la mà també pensa i ha de pensar per si sola… I ja que veig que pintes la urbs, tingues en compte que la urbs és misteriosa: sempre que la pintis, pinta’n l’entranya; el cosmopolitisme ha de tenir aquesta entranya tremenda, el pàlpit de la humanitat… tot això es comença a veure molt clar, al segle XX, amb la figura del sereno, que és el testimoni de la vida nocturna, secreta, de la ciutat. Aleshores la ciutat descobreix que la nit no és quieta. La ciutat és molt interessant, però ho són més les vivències que hi ha a dintre, els drames de la gent que hi viu. I els colors amb què pintes la ciutat poden transmetre aquesta psique, aquests drames. No acceptis mai la primera visió de les coses, espanta-te’n! És el que també passa amb les dones: el que és bonic és passar de la física a la metafísica. I amb la gent en general: els que m’interessen són aquells que basen la seva estabilitat en el món de l’inestable, no els que estan tan segurs d’ells mateixos.

Cuixart_El-circ_1950

Modest Cuixart, El circ (1950).

Al fons, l’amo del local emprenyat i cridant visceralment pel desencert del joc de l’Espanyol en un partit de la UEFA.

CUIXART: Jo vaig pintar un gran quadre del Barça… Vaig ser pioner del museu del Barça… Vaig pintar aquell quadre perquè m’interessava la simbiosi entre el món de la cultura i el de l’esport, com als grecs, com expressa Hesíode a Els treballs i els dies. A l’artista li ha d’interessar tot, però sobretot l’art ha d’anar sempre à la page amb la ciència. Ai de l’artista a qui no li interessi la ciència!

De fet, Cuixart havia estudiat medicina…

Modest Cuixart, Melòdic (1988).

Modest Cuixart, Melòdic (1988).

CUIXART: Sí, i no sé perquè em vaig dedicar a la pintura. Portava a dins la necessitat de pintar… La meva generació som hereus de Picasso, Miró i Dalí. Vaig coneixe’ls als tres. A Picasso, una vegada, vaig dir-li que pintar era expressar les emocions que es porten a dins, l’emoció… i em respongué “d’abord la bouche, après la moralité”, primer cal menjar i després ve la moral. L’artista no ha de ser mai pobre i jo, en aquest sentit, no em puc queixar. Tàpies, Ponç i jo hem viscut bé de la pintura. I és que el burgès el que ha de fer és comprar art, com compra un cotxe. Nosaltres escrivim o pintem per viure; de fet, com els artistes del Renaixement.

I, per aquest camí, tornem als escriptors, en concret a Josep Pla, l’esperit del qual, inevitablement, ha de planar per damunt de tota aquesta nit palafrugellenca.

CUIXART: També coneixia Pla. Quan vaig exposar per primera vegada a Palafrugell i a Olot me’l van presentar i em va preguntar: “Vostè què ha vingut a fer en aquest poble que té tants fills de puta per metre quadrat?” Li vaig respondre: “Suposo que vostè no s’hi deu comptar!” I em diu “Vostè té un collonar molt fi, vingui’m a veure al mas”. A partir d’aquí ens vam fer amics. Ell era molt amic de Dalí, a qui també vaig conèixer. A Duchamp, en canvi, el vaig tractar poc. Era més amic de Ponç i jugaven junts a escacs; jo no hi he jugat mai, no m’interessen. Ponç va entendre perfectament Duchamp. El dadaisme va ser molt interessant en aquell moment, ara, en canvi, ja no té sentit: la gent jove que punxen un ou cru en una forquilla no estan fent res. El que no té caducitat és l’escriure i el pintar. Enganxar calces i sostens en un quadre no és innovador. Fer una innovació en la pintura, sí que ho és. En els temps de Dau al set ho vam fer. En Brossa vivia al mateix barri que en Ponç i es van conèixer per casualitat (això és una de les coses bones que propicia la ciutat). En Ponç, aleshores, pintava com Cézanne i Poussin i Brossa li va desmuntar tot això perquè venia de la tradició de Foix i Miró. Després ens vam unir tots gràcies a ell, a Brossa, que era l’ànima de Dau al set. Era el més gran i el més culte… El nom el vam triar entre ell i jo. Ens reuníem a casa d’en Tharrats i jo vaig dir “Dau al vent groc”. Massa llarg. Aleshores se’m va acudir “Dau al sis” i immediatament va saltar en Brossa “Dau al set”. D’aquí va sortir el nom de la revista. Els primers números eren de creació, però quan en Tharrats la va continuar, va haver de fer números d’informació. Ja està bé. Jo no m’he barallat amb ningú. Amb en Puig encara m’hi faig, també. No m’agrada fer com aquesta gent que perd el temps buscant-se enemics. Però és veritat que Brossa era el més increïble. Anàvem a casa seva i parlàvem de Wagner, Hölderlin… i després es feia l’idiota amb la seva família. No en volia saber res. Encara recordo que xiulava tot Wagner de memòria. De fet, tots érem wagnerians. L’escoltàvem a casa d’en Tàpies perquè era ell que tenia peles i podia comprar discos… Va anar a l’escola amb aquell… el de les Olimpíades…

Samaranch?

El grup Dau al set.

El grup Dau al set.

CUIXART: Sí. I es van fer amics i en Tàpies mig nòvio de la seva germana.

Tanmateix, ideològicament, no sembla que poguessin entendre’s gaire Tàpies i Samaranch… un marxista i un falangista… Davant d’aquestes frases Cuixart calla, agafa aire i agita lleument el cap. Al final es decideix a parlar.

CUIXART: Amb el marxisme del meu cosí, compte! Ell és un home intel·ligent i molt treballador… i marxista de cap, segur… ara, que ho fos de veritat ho poso en tela de judici. El marxista més pur de Dau al set fou en Puig.

En qualsevol cas, marxisme i Dau al set són indestriables de João Cabral de Melo Neto, que els el descobrí.

CUIXART: Jo, a través de Cabral, vaig entrar a la Université Ouvrière de París, jo i en Tàpies. I gràcies a això vaig poder veure tot Europa perquè em van fer un visat on constava que havia nascut a Sant Miquel de Cuixà, França. Aleshores, amb el visat espanyol no podies anar enlloc. Viatjant, la primera cosa que es descobria era saber qui és un mateix. L’altra cosa importantíssima era la relació amb la dona; aquí la dona era molt tancada i, en canvi, a França molt oberta, es podia passar de la física a la metafísica. Veus? D’aquest contacte així —li agafa el braç a la Sandra, com ja ha fet tantes vegades aquesta nit, el braç “preciós” i mil vegades lloat de la Sandra— a haver-hi una relació interessant. Jo, a França, vaig descobrir la transcendència de l’amor. Hi vaig conèixer la Romy Schneider, a París… no, mentida, a Lió. Feia una gira per tot França representant Les ànimes mortes de Gògol… La vaig conèixer amb la premsa. Era una dona maca i simpàtica, però trista, molt trista. França et deixava agafar una dimensió de tu mateix que aquí no era possible assolir; allí sí, gràcies a la llibertat que hi tenies, aquí res, aquí era tot molt tancat.

Modest Cuixart, Perdrix Sant Celoni (1949).

Modest Cuixart, Perdrix Sant Celoni (1949).

Retornem a la pintura. Cuixart ens explica que ara s’està elaborant un catàleg raonat de la seva obra i que conté unes sis mil obres.

CUIXART: A l’època de Dau al set vam visitar l’estudi de Miró, però no deia res, era molt callat. Consideràvem que Dalí era una mica feixista i que Miró era més pur. Tanmateix, al primer número de Dau al set hi ha un dibuix de Tàpies que és del tot dalinià!

Li esmentem el seu quadre Testa d’or i mort (1983) que havíem volgut veure com una sageta irònica llançada a la imatge de Dalí. No el recorda. N’hi ensenyem una reproducció.

CUIXART: Ah, sí! El tinc jo aquest quadre. Em va causar molts problemes. El vaig exposar a Nova York i un col·leccionista d’obres de Dalí me’l volia comprar i li vaig dir que no, que era de la meva col·lecció privada. Me’n va oferir molts dòlars i jo no li vaig voler vendre perquè el volia per mi. No ho va entendre. Després l’ha volgut comprar molta gent, però jo no me’l venc.

Cuixart afirma que tampoc no hi ha influència de Dalí en Melòdic (1988).

Modest Cuixart, Testa d'or i mort (1983).

Modest Cuixart, Testa d’or i mort (1983).

CUIXART: Jo estic molt content que ara em diguin pioner de la nova figuració. Ara ja no vull saber res de l’art abstracte. Ara m’interessa l’essència de la naturalesa: la veu d’un arbre, una fulla volant al vent… el misteri profund de la naturalesa. Ja veurem què en sortirà. L’important és no estar mai callat. Sempre hi ha coses a dir, el misteri. I això és l’art. També en Miró en el fons és figuratiu. Primer pinta La masia, que ve del real vist des d’un altre angle i llavors va fent-ne una abstracció que és això, realisme vist des d’un altre angle. Caldria fer una nova interpretació de la figuració. Cal estar en contacte amb la realitat del món. El ser humà té els sentits i el sentiment. Et poses davant d’alguna cosa i ho capten els sentits; després ve el sentiment i amb ell es passa de la física a la metafísica. Passar del sentit al sentiment i s’ha acabat, això ho és tot! Veus una posta de sol i dius “carai!” i després surt el sentiment. No tenim res més. Aquell poeta espanyol que va morir jove i no era Lorca… Com es deia?… Sí, home, aquell… A la meva edat, la memòria…

Miguel Hernández?

CUIXART: Això! Té un poema en què diu “es su pie la blancura más bailable”. I això és l’art: aquest home ha anat del sentit al sentiment, del realisme a la metafísica. Qui no sap entendre això, no entén res de res. Tot és partint de la realitat, el que passa és que l’home la interpreta. Les natures mortes de Zurbarán o Meléndez són màgia, realisme, però portat a la màgia. Miró hi treu el vessant més realista, però fa el mateix. Així, podem dir que tot l’art és sempre surrealista. Rembrandt és sobrerealisme, superrealisme, i tot l’art ho és sempre. El Quixot també perquè allò no passa mai. Te’n vas a veure el Pantocràtor de Taüll: parteix del realisme, però és sobrerealisme. Imagina’t si és vell el surrealisme! Si aquella gent del romànic eren al mig del bosc i no van pintar mai cap arbre, només van estar pendents de les seves idees! Això és el que vam fer Dau al set: intentar donar una visió nova de la realitat.

Modest Cuixart, Aonia (1994).

Modest Cuixart, Aonia (1994).

I, de sobte, lloances al domini de la llengua que tenien Unamuno i Ortega y Gasset. Apuntem que en aquella època també hi havia escriptors catalans que tenien un domini de la llengua comparable al d’aquests.

CUIXART : Mentida. El català, fins que no arriba Aribau…

Li fem notar l’anacronisme i ens embranquem en qüestions que, als catalans, sempre ens acaben fent debatre, per bé que, en aquest cas, ben cordialment. I és que Cuixart és un home extremadament intel·ligent i amable.

CUIXART: Això del catalanisme és molt dubtós: quan penses que Macià era coronel de l’exèrcit espanyol! I Companys, Ministre de Marina! Això fa pensar molt! Gent que volia defensar Catalunya van tenir uns orígens curiosos. I Cambó? Catalunya, poble dissortat! Un llibre molt important es titulava així. A mi als quatre anys em van dur a l’enterrament de Macià. I aquí a Palafrugell el meu oncle, Salvador Cuixart, venia a fer mítings republicans amb Ramón Franco, germà del dictador i un dels seus més grans enemics! Catalunya és un poble dissortat. Considero que el problema català és un problema sense solució. Ara no hi ha sentiment de pàtria. Fins i tot, fixa’t que Joan Brossa es deia Cuervo i era un tipus catalanista però sabia entendre perfectament la cultura espanyola. Era un gran admirador de Lorca! Avui la gent aquí vol viure bé i menjar bé i ja està. Això és molt bonic i a mi m’agrada, però fa que ja no hi hagi independentisme. Aquí, en el fons, la mentalitat és la de Cambó. Som un poble ric i bonic, capaç de comprendre totes les cultures, i jo me l’estimo molt per això.

I sobre les disputes entorn del catalanisme en el si de Dau al set?

CUIXART: Mai vaig veure en Tharrats cap espurna d’anticatalanisme. Al final, ens vam dissoldre d’una manera absolutament natural: Ponç va anar al Brasil, jo i Tàpies a París… i Dau al set es va acabar. Fins ara no sabia que Brossa no hagués volgut constar com a director de la revista perquè Tharrats hi va publicar un article en castellà al primer número, no me’n vaig pas assabentar. El 1948 van néixer el Grup Crònica i Dau al set i després es van acabar i ja està. Ara, mentre nosaltres érem a Dau al set tots anàvem alhora i hi havia una unitat perfecta, ens apreciàvem i tot anava bé. Representàvem el que Cirlot anomenà “magicismo plástico” i és cert encara que a Cirlot ens el miràvem a distància perquè venia del falangisme i nosaltres érem antifalangistes. Llavors l’Ors va portar Santos Torroella a Barcelona i aquest ens convidà a casa seva i hi acudírem malgrat que ell també venia del falangisme… ell i l’Ors! També vam entrar al Saló dels onze que el promocionava l’Ors, però hi vam anar sense ideologia, per promocionar-nos. Fins i tot en Tàpies i l’Ors es van fer molt amics! I no érem falangistes, però calia aprofitar l’oportunitat. També vam anar a les biennals de Venècia i São Paolo, organitzades pel govern espanyol. Si haguéssim estat tan convençuts d’un catalanisme independentista no haguéssim participat mai de tot això…

«Brossa no hi participà mai…», se’ns ha escapat.

CUIXART: En Brossa no pintava. Primer vam anar a la de Venècia i Tàpies es va endur el gran premi. Després, a la de São Paolo, me’l vaig endur jo; i és que, seguint el consell de Picasso (“d’abord la bouche…”) jo veia les garrofes. I fixa’t en Picasso: tant el Museu Picasso com la Fundació Miró foren inaugurades per Porcioles. En lloc de dir que mentre mani Franco no faran res a Espanya, munten els seus museus. I quan ja són personatges milionaris i reconeguts que no ho necessiten! Llavors resulta que el falangista és només Dalí! Picasso i Miró eren rics i poderosos i claudicaren. I amb això no vull dir que siguin franquistes, no ho eren no… Però Picasso no va posar mai els peus als Estats Units i en canvi va venir a Barcelona. Són coses humanes, vanitat humana. Tàpies i jo vam acceptar anar a les biennals i podríem haver dit que no, però vam dir que sí i no per això érem falangistes. Recordo que un dia, a casa de Picasso, la Jacqueline va dir que Picasso estava molt emocionat per tenir un museu a Barcelona… Ah! I rebia a casa seva a Dominguín, el torero franquista. Jo hi era i ho vaig veure amb els meus ulls. També li agradaven molt les noies, a Picasso… Recordo que un dia, a casa seva, hi havia una velleta i ell em va dir “Te estás mirando a esta mujer que es de las más guapas de París”… havia estat la seva amant. De París també en recordo l’antipatia mútua que es tenien Max Ernst i Miró. El primer havia tingut el taller just a sobre del darrer i quan a l’estiu obrien les finestres, Ernst es posava molt nerviós en veure que Miró es passava tantes hores per fer aquelles estrelletes… Llavors es creuaven pel carrer i no es saludaven. Una vegada, Ernst va posar una corda a casa seva i va dir que era per penjar Miró… Més endavant, a la Biennal de Venècia, el mateix any, Ernst es va endur el primer premi de pintura i Miró el de gravat i no es podia esmentar a cap dels dos que l’altre havia guanyat aquell premi. A Ernst el vaig conèixer. Era un personatge curiós. Es va casar amb Peggy Guggenheim…

Modest Cuixart, Dama de Barcelona (2002).

Modest Cuixart, Dama de Barcelona (2002).

No cal dir que alguns dels arguments de Cuixart han donat lloc a un petit desacord amb el sabadellenc que prenia notes. El nom de Josep Palau i Fabre ha funcionat inevitablement com a escut de defensa en el tema Picasso… Que en resti sols l’opinió del personatge important i que aquells que vulguin conèixer una interpretació totalment oposada d’aquests fets recorrin al «quadern picassià» o a qualsevol dels llibres sobre el geni malagueny escrits per l’altre personatge il·lustre… Seguim a París i retrobem-nos-hi amb Brossa.

CUIXART: Una vegada, vam arribar amb en Brossa a París amb cotxe i hi havia una gran vaga. No funcionava res: ni els avions, ni els trens, ni els autobusos… i en Brossa es va preguntar com podia ser que en un país tan evolucionat passés això. Estàvem intoxicats de l’Espanya franquista. A Lió jo treballava al teatre de Roger Planchon. Hi havia fet vestuari i coses d’aquestes. Era l’època de Brecht i jo vaig fer uns treballs sobre ell. Vaig aprofitar aquest ambient per portar Brossa a França i que conegués Planchon, a veure si així aconseguia promocionar el seu teatre, però ell es va fer amic d’algú altre i no va poder-se aprofitar ni d’aquell ni de Planchon. En un viatge a París amb ell el vam portar a un restaurant on Picasso anava sovint. Era un lloc estret i llarg i et deixaven uns binocles sobre la taula perquè el menú era a l’altra punta de la sala. L’amo va venir a prendre la comanda i en Brossa, que no havia mirat res, diu que vol “omelette i pain con tomate”. L’amo li va demanar que es mirés la carta i l’únic que va fer va ser repetir “omelette i pain con tomate” a la qual cosa va obtenir per resposta: “Monsieur, la pharmacie est au côte”. Un altre dia el vaig portar a casa d’una amiga i li va buidar la nevera. Era increïble en Brossa, era únic.

Evidentment, després de set pàgines de document Word a un espai i mig i lletra 12, també al Joan de l’Arc tenen ganes d’anar a dormir la mona (l’Espanyol ha aconseguit empatar i això sempre deixa ressaca). Propera parada, Centre Fraternal, on Cuixart no deixarà de beure «profanat», gots de vi profanat amb gel que assaboreix amb fruïció.

CUIXART: Les obres de teatre, jo més aviat les conec de lectura. Durant la guerra civil Brossa, a més de sortir-ne amb un ull fotut per un tros de metralla, va conèixer en Centelles (i més endavant es va ajuntar amb la Pepa, la dona d’en Centelles) i feien teatre junts. Ell insistia molt que jo fes de protagonista de les seves obres, però jo no he sigut mai actor de teatre. Les obres jo les coneixia per lectures que en feia ell, però no vaig ser-hi mai a dintre. Recordo que era amic d’una noia amb la qual volia que actués. Va passar un drama molt gros al camp d’aviació: un avió va engegar abans d’hora i li va tallar el coll, a aquella noia, va ser una cosa tremenda… hi havíem anat a filmar… Però jo les obres d’en Brossa les coneixia de lectura o llegides per ell; a més, llegides per ell eren magnífiques, les llegia d’una manera impressionant perquè els accentuava aquest sentit de l’incongruent que tenien. Eren una mena d’absurd continu, però un absurd realista, sempre hi havia un sentit de la crítica i coses d’aquestes. També fèiem imitacions i actuacions espontànies. Un dia, érem a la Plaça Molina, davant de casa en Ponç. Ens hi reuníem sovint. I vaig començar a fer un discurs en rus —com pots comprendre, en un rus imaginat per mi. Van venir uns guàrdies i ens van voler detenir i tot plegat. Al costat, al carrer Balmes, hi havia un bar que regentava un individu que es deia Ezquerdo i que feia un acte surrealista tremend: passava nedant per terra el carrer Blames d’un costat a l’altre i deia “paso por el Canal de la Mancha”. Parava la circulació i tot! I venia la policia i es preguntaven què passava allà: entre els discursos en rus, aquest passant així per allà, en Brossa sempre pel mig, en Ponç… Home, érem joves en aquell moment. Ens inventàvem personatges i fèiem coses d’aquestes… Hi havia unes noietes que treballaven en una casa de xocolata i amb en Ponç i jo les encuriosíem, fèiem coses que fins i tot ara serien anòmales. Fèiem uns actes que en aquell moment eren molt provocadors. Una vegada em van agafar uns guàrdies i em van portar a una comissaria; em preguntaven coses i jo només deia “Puede ser…” “¿De verdad?” “Podría ser…” i al final el cap de policia deia “Déjale, déjale, que este chico no está bien”. I en Brossa igual. En Brossa quan feia l’idiota era increïble. Però ell ho feia amb la seva família! També recordo que entraves a un bar i si entrava la policia després de tu, sempre els atenien primer i jo deia en veu alta “Primero el cliente, luego los funcionarios” i ja els tenia tots a sobre. Tu diràs, en aquella època! Llavors un del bar que em coneixia se n’anava a la policia i deia “Cuidado, que este caballero es el gran premio de la Bienal de São Paolo” i es quedaven una mica acollonits pensant “què deu ser això…” La qüestió era provocar i en Brossa en sabia molt d’això, i en Ponç Déu n’hi do! En aquella època es podia provocar, però ara ja no. Ara per exemple, tu puges sobre aquella taula i et dirigeixes a aquesta gent; es quedaran parats i et miraran, però imagina’t això amb policies franquistes al damunt! Fent això ja provoques una situació i aquesta mena de situacions són les que provocàvem nosaltres. La gent generalment callaven i se n’anaven, la gent té por.

Joan Brossa estirat al terra del seu estudi. Fotografia de Roman Ferrer (c. dècada de 1950).

Joan Brossa estirat al terra del seu estudi. Fotografia de Roman Ferrer (c. dècada de 1950).

Dau al set també anàvem al Tibidabo i a les Atracciones Apolo, i tant home! En Brossa es posava al costat d’un d’aquests autòmats i es movia d’una manera que semblava més ell, el ninot, que no pas el que ho era! Tot aquest món de la màgia, les cartes i totes aquestes coses li encantaven. Ell havia après molt de Partagàs, propietari d’una botiga de jocs de màgia, i tenia una gran habilitat fent jocs de mans. I li donava un element de poesia a aquestes coses. Sempre hi havia l’element de la poesia en ell, era poeta nat i tenia una gran capacitat d’adulterar les coses. I era lògic que les adulterés. A casa seva… ell tenia una amant… una amiga més que amant, que era holandesa… Bé, més endavant es va ajuntar amb la Pepa Llopis, la dona d’en Centelles, que es van separar perquè ella es va ajuntar amb en Brossa. No vam entendre res perquè en Brossa era un home deixat, que no crec que s’hagués rentat mai. Mira, us explicaré una cosa. Ell anava al perruquer a ca l’Iranzo i de tant en tant també li tallava les ungles dels peus. Un dia unes noies que escombraven van dir “Senyor Iranzo, miri, hi deu haver hagut alguna avaria aquí perquè hi ha trossos de canonada pel terra…” i eren les ungles d’en Brossa.

El mite de «les ungles del guant»?

CUIXART: A més, sempre ens explicava una història, era l’únic acúdit que explicava en Brossa: hi havia un nen fill únic d’una família rica, que vivia en una mansió. Dormia en una habitació al final d’un passadís i a l’altra punta hi havia el dormitori dels seus pares. Una nit va sentir sorolls i va anar cap al dormitori, va entrar-hi i va sentir el pare i la mare cridant i movent-se; en sortir diu “I pensar que els pares em volen dur al psiquiatre perquè em mossego les ungles!”

Joan Brossa, un poeta del seu temps envoltat de diaris i fent màgia.

Joan Brossa, un poeta del seu temps envoltat de diaris i fent màgia.

En el llibre d’entrevistes amb Paloma Chamorro, Cuixart afirma que «quizá el artista sea el mejor crítico de su obra de la misma forma que, generalmente, acierta bastante en el ejercicio de enjuiciar la de los demás». Volíem que ell mateix fes això amb l’obra dels seus companys de Dau al set.

Modest Cuixart, Andarela (1992).

Modest Cuixart, Andarela (1992).

CUIXART: Amb tota sinceritat, l’aportació pictòrica que vam fer Dau al set la trobo summament interessant. Potser n’hi havia algun de més fort que l’altre… ara, tota va ser de signe positiu. Ho vull dir ara ben clarament. Vam intentar aportar una nova visió de les coses amb molt bona fe. I van venir en Miró i la Peggy Guggenheim i van ser els primers que es van subscriure a Dau al set. Miró mateix ens va presentar davant de la Peggy Guggenheim com “unos casos curiosos que hay aquí”, per la qual cosa tot Dau al set hem esat i estarem sempre agraïts a Joan Miró. Per tant jo he considerat sempre negatiu que Dau al set no dediqués cap número a Joan Miró i sí a Paul Klee. En Klee el vam conèixer perquè el seu fill, en Felix Klee, treballava a Berna, Suïssa; i el vam conèxier. Jo encara no entenc perquè no vam fer el número dedicat a Miró, no ho entenc. Perquè no hi havia ni un membre, ni un, que tingués res en contra d’ell. Això no n’és la causa. Són coses incongruents de la vida, “deixem-ho per la setmana que ve”, “ara falta un text”, “no, mirem això”… no hi havia voluntat de no fer res sobre Miró, no. El clima no era aquest. Al contrari, vam ser summament respectuosos amb els nostres precedents, amb Picasso, Dalí i Miró. A en Ponç potser li agradava més Dalí que Miró, però això són coses normals… Qui vulgui atribuir malvolença al fet que no dediquéssim un número a Miró s’equivoca, no! No va ser així… També hi havia el jazz. Qui va engegar tot això va ser Alfred Papo, l’home més entès en jazz de tot Barcelona. Van venir Duke Elington, Louis Armstrong… i ens vam interessar molt pel jazz. Home, tu saps el que és sentir l’Elington o l’Ella Fitzgerald en directe! També hi va donar molt impuls un cineasta molt important i molt ric que vivia al carrer Tallers, no recordo com es deia… era molt ric i podia portar coses d’aquestes… Informa-te’n, informa-te’n… Molt important!

No es tracta de Portabella…

CUIXART: No home, no! En Portabella no tenia ni un ral! En Portabella, a aquest del carrer Tallers, el va involucrar en una història i hi va perdre molts quartos… era molt espavilat… no ha fotut mai res… Ens coneixem des del col·legi nosaltres, és molt bon tio, però un fantasma. Ell pel que valia molt, molt, i tots ho havíem dit al Dau al set… era un ballarí extraordinari, però llavors li va agafar pel costat intel·lectual, el cine… i res. És un tipus molt, molt viu que se sap situar molt bé… Eren els amos del Danone, l’amo del Danone, eh? Mira, jo recordo que una vegada vam anar en Brossa, en Portabella i en Métras a París. En Portabella havia importat un motor d’automòbil Fiat i el va fer muntar en una carrosseria esport, platejada. Amb aquest cotxe vam anar a París. Vam arribar al meu estudi i vam entrar a un bar que hi havia davant. Hi havia uns nois a la barra que ens van sentir parlar. “Vosotros sois catalanes, ¿no?” van preguntar-nos “Sí, hombre, y tanto!” “Nosotros somos hijos de exiliados políticos. Nuestros padres trabajan en las minas y ahora estamos aquí de vacaciones en París”. I en Portabella va cap a ells “Camaradas!”, com si fos un tio del Partit Comunista espanyol. I aquells es van quedar al·lucinats. Però va donar la casualitat que havia deixat el cotxe aquell, amb matrícula de Madrid!, aparcat al davant del bar. I surten aquells nois i “¿De quién es este coche?” Es veia d’una hora lluny que ni en Brossa ni jo en podíem ser els propietaris “¿Esto es suyo?” I llavors el van acusar de franquista. Més endavant, Portabella feia un suquet aquí a casa seva, a Palafrugell, que es va fer molt famós. I a mi no em va convidar mai… tenia totes les amistats que s’havien passat a l’esquerra i no volia que expliqués aquesta anècdota. Es va casar amb una noia, de Montecarlo, filla d’un milionari, i un dia me la vaig trobar aquí i em va dir: “Parece mentira que sea el único país del mundo aquí que no se entienda que se puedan tener ideas comunistas y ser millonario”, el suquet…

Bé, són anècdotes recordades que no cal dur a la categoria i opinions personals que no cal compartir. És evident que el cinema de Portabella té un valor artístic. Al principi, a més, molt lligat al de Dau al set. Però, i el jazz?

CUIXART: Sí, això, vam pintar quadres sobre el jazz. Ens feia molt efecte sentir Louis Armstrong… també Tete Montoliu al Jamboree, a la Plaça Reial. I en aquella època ens agradava molt Mezz Mezzrow. Nosaltres érem wagnerians cent per cent i, a rel d’això, ens vam anar introduint en la música contemporània que hi havia: Alban Berg, Schönberg, tot això. I paral·lelament hi havia el jazz. Era una novetat en un vessant diferent. Eren vessants diferents de la modernitat: tant ens podia agradar Béla Bartók com Berg com Elington. Tot entrava dins del mateix concepte de modernitat.

Modest Cuixart, El mag Barrok (2002).

Modest Cuixart, El mag Barrok (2002).

Tot això va ser un conglomerat de coses que ens va influir a tots nosaltres. Les bones herències, les herències sentides, són molt importants… Escolta, no escriguis tant, eh? No facis el Dau al vuit…

De moment, anàvem per la vint-i-tresena cara del dau i encara quedaven els Salons d’Octubre.

CUIXART: Sí, home, a les Galeries Laietanes. Allà vaig conèixer gent molt maca i em vaig enamorar d’una noia, es deia Núria Picas. Era una dona d’idees molt avançades i tenia un nòvio que feia de lector a Anglaterra. Es deia Jordi Sarsanedas i em sembla que es van casar. Però la dona la vaig descobrir a París, allí sí que hi havia llibertat. Et trobaves la dona independent, activa, oberta… ara, no hi havia puteria! Recordo que unes amigues meves van fer una festa i vaig anar-hi amb uns amics que em van venir a veure de Barcelona i venien amb la idea que totes les noies franceses eren putes… i un es va endur una bona bufetada. Jo només vaig participar als dos primers Salons d’Octubre perquè després ja no tenia sentit, ja no era el mateix… ja havíem fet prou, home! I si en Ponç només va participar-hi a partir del quart deu ser perquè deuria ser al Brasil.

Cuixart segueix parlant del seu xalet dissenyat per Puig i Cadafalch, on viu des de fa quaranta anys, del seu gran estudi amb caballets elèctrics, de la seva agradable minyona… I aconsella als pintors que llegeixin, però no gaire, i als escriptors, que pintin. I parlant de les relacions entre arts plàstiques i literatura, com no podia ser d’altra manera, se’ns apareix l’espectre de J. V. Foix.

CUIXART: Home, capítol a part en Foix! Vam anar a passar quinze dies al Port de la Selva. Nosaltres festejàvem les filles del farer i en Foix es posava nerviós, però és clar, nosaltres érem joves i les noies també i els agradava més estar amb nosaltres que no pas amb el senyor Foix. Eren molt bufones, molt maques. Una vegada van anar a dir-li a Foix que les miràvem pel forat del pany quan anaven al lavabo! En Foix es va casar amb la Victòria, la filla d’en Gili. Ella era frígida i ell frígid, però com que s’estimaven van decidir casar-se. Però llavors van conèixer un metge alemany que els va fer un tractament que incloïa banys de mar. Va ser quan es van comprar la casa de Port de la Selva. El tractament a ella li va fer efecte i a ell no. Llavors un dia estàvem allà al carrer, ell reunit amb el Marià Manent i tot d’intel·lectuals de l’època, i es va sentir una música de rumba i va aparèixer ella ballant i ell li va preguntar “Victòria, ¿què passa?” I es van assabentar que ella tenia una relació amb un operari de la pastisseria. Llavors va passar una anècdota que la sé explicada per ell. Quan ella es va separar d’ell, un client seu de Sarrià va anar a la pastisseria i li va dir “Señor Foix, querría preguntarle una cosa y no quiero ser indiscreto: ¿cómo consiguió usted sacarse de encima a su mujer?” La primera vegada que vaig veure en Dalí va ser amb en Foix. “Cent dollars!” No us ho he explicat? Vam anar a Port Lligat amb la barca d’en Foix en Tàpies, en Ponç i jo. En Foix portava La vida secreta de Salvador Dalí perquè aquest li dediqués (l’havia comprat quan Dalí era a Nova York). Vam arribar allà i hi havia en Dalí i en una hamaca la Gala, amb un noi jove al costat que la ventava i, de tant en tant, li ficava la mà per sota els pantalons… Llavors en Dalí va entrar a dintre a buscar una ploma per dedicar-li el llibre a Foix i, quan anava a fer-ho, va venir la Gala i diu “Dalí, cent dollars!” L’any 49! I en Foix li diu “tu ets boja, com vols que tingui cent dòlars jo aquí ara!” No li va dedicar. Més endavant, quan jo ja vivia aquí, em va passar un cas amb ell! Una gent rica de Platja d’Aro em van dir que volien conèixer Dalí. Hi vam anar un dia amb el Mercedes i xofers d’aquests amb gorra. Quan vam arribar, en Dalí era a la porta i la primera cosa que els va dir: “¿Ya llevan dinero ustedes?” “Hombre, maestro…” “¿Si llevan dinero?” “No, aquí encima no” I llavors diu: “Cuixart, passeu amb els intel·lectuals”, que eren els quatre xofers. Els altres es van quedar a fora.

Ronden les dues de la matinada. A mesura que han passat el temps i el vi amb gel, hem saltat de la conversa al safareig, dels escriptors i els pintors als profanats. A la taula del costat han acabat les partides de cartes i Cuixart convida un dels jugadors a seure amb nosaltres. Es tracta de Joan Piera i és, com Cuixart, tota una institució en aquest poble. Fou sastre de Josep Pla i ha escrit alguns llibres sobre la comarca. En dedicar-ne un a Cuixart, li posà que «els amics es compten amb els dits i tu ets el dit gros». «I encara em fa mal», salta en Cuixart. Riem. En Piera recorda que abans de conèixer Cuixart ja compartien metge, el Dr. Alsina. «Li vaig dir: —Escolti’m, doctor. Si no fumo, ni bec, ni jugo, ni vaig amb dones, viuré més? I em diu: —Viurà igual, però se li farà tan llarg!» Tanmateix, també fou el metge d’en Pla i a aquest, vistos els resultats d’unes anàlisis, li recomanà deixar de beure i de fumar: «Si no fumo més ni bec més no trobaré l’adjectiu adequat», li va respondre en Pla. «En Josep Pla —recorda Piera— va ser la gota d’aigua que va fer vessar el got de la separació amb la meva primera dona. Érem molt amics i cada dia anàvem a sopar, a les nou quan jo tancava, a l’Escala, a Figueres… I un dia, la meva dona em diu que això s’ha d’acabar. Li dic que d’acord, que aquella nit no aniré a sopar amb en Pla i, redéu, just aquell vespre se’m presenta vestit d’etiqueta —ell mai no vestia d’etiqueta— i demanant-me que m’arregli que anem a sopar amb en Dalí i la Gala. Tu saps el que és anar a sopar amb en Dalí i la Gala? No podia dir que no!» I durant el sopar ambdós, ens diu, «es van comportar de manera molt correcta i normal». Cap numeret, cap anècdota per recordar. El taquígraf que ha escrit «no el Dau al set, sinó el Dau al vint-i-set» (Cuixart dixit) s’entreté parlant amb en Piera sobre les seves visites al Casino de Barcelona i sobre Pla, però l’enregistradora ho vigila tot: Cuixart segueix flirtejant amb la Sandra —que també recollirà els afalacs d’en Piera. No perd passada! En començar la nit, ha regalat al taquígraf l’únic llibre de versets de Josep Pla, els Versos del retour d’âge. Es pot comprendre per què li agrada molt un llibre amb picades d’ullet tan eròtiques com la de la «princesa» que confessa: «com que el meu marit / és prou vell i frígid / jo monto aquest burret». O, a la inversa, potser és per haver llegit versets com aquest que Cuixart s’embadaleix amb les dones intentant passar de l’amor físic a la metafísica: «ah! poetes! ah, novel·listes / que heu inventat l’amor passió!», revela Pla als Versos del retour d’âge. Però és tard i fins i tot l’enregistradora està cansada, així que, com deia aquell famós escriptor de Sabadell, «ara sí que callo. / Parlar costa poc».

Josep-Pla_Versos

La prova del crim: exemplar de Versos del retour d'âge de Josep Pla dedicat per Modest Cuixart.

La prova del crim: exemplar de Versos del retour d’âge de Josep Pla dedicat per Modest Cuixart.