N’han dit

«[…] A més de la modernitat i el compromís, el tercer element estructural de Trabal i companyia va ser el sentit de l’humor. Jordi Marrugat, filòleg i redactor en cap de la revista Els Marges, recorda a Creació crítica, crítica creativa, article publicat a la revista Estudis Romànics el 2017, que l’humor present en llibres com Una tragèdia a Lil·liput, d’Oliver, i L’home que es va perdre, de Trabal, té una voluntat crítica que prenia forma tan aviat de “paròdia de models literaris genèrics com la novel·la, la poesia romàntica i simbolista o el psicologisme” com d’exemples “concrets, cas dels autors avantguardistes, surrealistes i postsimbolistes” o dos dels escriptors que van ser objecte de befa per part d’alguns dels seus integrants, Josep Carner i Carles Riba. […]»

JORDI NOPCA. «La irreverent i moderna Colla de Sabadell». Ara, 2-9-2017.


«Primer, el més important: aquest llibre de Jordi Marrugat és un assaig excel·lent, i era un llibre necessari en el corpus de la bibliografia carneriana. És un assaig excel·lent des de tots els punts de vista: la tria del “tema” és molt hàbil, perquè sap incidir en el coneixement de la figura de Josep Carner i de la poesia catalana del període des d’una perspectiva original, que acaba convencent el lector que era la millor i l’única adequada; es deixa llegir molt bé i és amè; i, en fi, és perspicaç en les intuïcions sobre les quals es fonamenta, audaç en l’establiment de l’ideari i sòlid en el desenvolupament de l’argumentació. El coneixement profund que exhibeix Marrugat només pot provenir d’un amor sincer, entusiasta, lúcid, per la poesia de Carner.

»I sobretot era un llibre necessari. De ben segur no és pas l’únic llibre necessari per explicar Carner de dalt a baix, per ressituar-lo dins del nostre cànon i per explorar-ne la dimensió en relació amb la producció poètica general, però des d’ara és un llibre imprescindible per fer una part de totes aquestes tasques pendents. Provinent d’una tesi doctoral, el llibre de Marrugat es vesteix amb els hàbits de la literatura comparada i no solament mira d’entendre un gran autor del nostre cànon en el context estètic i ideològic de la literatura mundial del moment, sinó que exhibeix el coratge d’explicar aquest context també a causa del nostre autor, també gràcies a ell. En casos en què la grandesa literària és tanta com la de Carner, aquesta operació d’”empoderament” (per fer servir l’anglicisme de moda), de convertir la nostra cultura en actriu i no solament en receptora passiva d’idees i moviments, no solament és una posició política a encoratjar, sinó que està plenament justificada. […]»

JORDI SALA LLEAL. «Marrugat, Jordi (2015): Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea». Estudis Romànics, vol. XXXIX (2017), pàg. 510-515.


«Després d’una llarga trajectòria d’estudi i aproximació literària, Marrugat ens ofereix en aquest llibre una síntesi densa i profunda del canvi que va suposar per a la literatura catalana i europea la reconversió poètica —o progressió, fóra més exacte— de Josep Carner, que volcà en dos poemaris apareguts el 1914: Auques i ventalls i La paraula en el vent; potser amb aquest últim d’una manera definitiva i detonant. El llibre segueix tota l’evolució de Carner, des dels seus inicis modernistes i sobretot simbolistes, ja que aviat es desdiu del primer corrent, fins a acostar-se a la poètica postsimbolista i refermar-s’hi […]. Marrugat, arriscadament i amb fermesa, defensa el paper primordial de Carner en aquesta transició poètica, tant en els cercles literaris catalans com en els europeus. El col·loca a l’altura de Yeats, Rilke, Valéry, Eliot, Ungaretti o Jorge Guillén. I arrossega a casa nostra Joaquim Folguera, Carles Riba, Marià Manent, J. V. Foix, Joan Vinyoli, Bartomeu Rosselló-Pòrcel… Impressionen els diversos testimonis recollits de l’admiració de Carles Riba cap a Carner, per exemple. […] Marrugat ha fet un esforç intel·lectual memorable i ens acosta un Carner pioner ple de matisos poètics.»

GUADALUPE ORTIZ DE LANDÀZURI I BUSCA. «Carner, capdavanter». Serra d’Or, núm. 686 (febrer de 2017), pàg. 78-79.


«[…] Jaume C. Pons Alorda: Has pogut llegir el que comenta el crític Jordi Marrugat sobre la teva obra poètica al volum Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat?

» Pere Gimferrer: L’autor és molt interessant. Sé molt bé qui és Marrugat, he llegit altres coses seves. Però aquest totxo en particular no. Tenim amics comuns. Té molts més altres llibres, si no m’equivoco.

» J.C.P.A.: Parla molt bé de tu. Fa un perfil complet de la teva poètica.

» P.G.: Jo no sé parlar bé de mi mateix. Marrugat també parla d’El castell de la puresa?

» J.C.P.A.: No, aquest no, es podria dir que analitza tots els teus llibres de poesia en català fins precisament el teu retorn a la llengua catalana.

» P.G.: No es precís considerar-ho cap retorn perquè jo mai no he abandonat la llengua catalana. Jo sempre he escrit en català, i continuo fent-ho.

» J.C.P.A.: El que passa és que feia temps que no publicaves en català.

» P.G.: Sí, però això és simplement culpa de les circumstàncies. No hi ha voluntat programàtica al darrere. Per això no és un retorn. Sigui com sigui, ara és moment per a una entrevista i no tinc temps de poder-me llegir aquest volum de Marrugat. No ens aporta gaire parlar d’una cosa de la que no tenia coneixement fins ara.

» J.C.P.A.: No ens aporta gaire, en efecte, però ara saps que això existeix.

» P.G.: Jo sabia que Marrugat em tenia ben conceptuat, però no fins aquest punt. Veig que també parla de Carles Hac Mor. És una llàstima. Molt poca gent ha parlat d’ell, tant en vida com en mort […]».

JAUME C. PONS ALORDA. «Pere Gimferrer: “Si un poema funciona, ja trobarà els seus lectors». Núvol, 21-2-2016.


«[…] Coincidint amb aquest esdeveniment editorial, Jordi Marrugat publica un breu però dens assaig, resum d’una tesi seva, Josep Carner 1914, en què qualifica aquest any com “el més important de la història de la poesia catalana moderna”. Situant La paraula en el vent i el seu autor en una perspectiva europea, en uns anys, a primers de segle, en què es desenvolupa el postsimbolisme, demostra que la catalana és “una de les primeres literatures a presentar-lo plenament realitzat, en l’obra de Carner”. L’esgotament de la poètica simbolista, predominant en l’últim terç del XIX, va donar lloc a les avantguardes i a un plantejament en què van confluir autors de diferents països (Yeats, Rilke, Ungaretti…), independentment l’un de l’altre, i que hem convingut a anomenar postsimbolisme: contra l’individualisme dels simbolistes, el poeta cercarà el coneixement del que és comú a tots els homes; la complementarietat dels contraris —“Deu-me, Senyor, la gràcia de la vida:/ una ferida, i si s’escau, la flô”, dirà Carner—; la importància del sentit, evitant la mera gratuïtat musical; la revaloració de la tradició, o el tractament de “l’amor com a experiència universal que resumeix totes les experiències humanes”. La poètica postsimbolista és més una idea de la literatura que no pas un estil concret o un període històric, i, remarca Marrugat, Carner és un dels primers a adoptar-la, en els seus llibres de 1914, i s’hi mantindrà fidel en tota la resta de la seva producció […]».

MANUEL CASTAÑO. «Carner, 1914: amor modern». El País, 17-2-2016.


«Jordi Marrugat, investigador, crític i assagista de temes literaris, ens segueix interessant perquè els seus estudis recollits en les seves publicacions, fruit de les seves lectures atentes, proporcionen una informació molt valuosa sobre la nostra llengua i els autors que l’han conreat. Marià Manent i la traducció de Jordi Marrugat, publicat per l’Editorial Punctum -a qui aprofitem per felicitar pels seus deu anys de dedicació abnegada a difondre la literatura catalana- es va publicar l’any 2009.

[…]

»L’objectiu principal de Jordi Marrugat és estudiar a fons l’obra literària de Marià Manent (1898-1988) a partir de la seva vessant de traductor i donar-ho a conèixer. Tal com s’ha dit, el gran poeta català fou un noucentista decidit, fundà i dirigí la Revista de Poesia (1925-1927), va formar part del consell de redacció dels Quaderns de Poesia (1935-1936), i dedicà gran part de la seva vida a reconstruir el patrimoni literari per mitjà de la crítica i l’assagística. La seva sensibilitat apareix constantment en la seva obra, en la seva gran capacitat per emprar un llenguatge ple de matisos, precís i detallista.

[…] Una vegada més, pensem que Marrugat, des d’una perspectiva absolutament personal, fa una aportació fonamental a la noble tasca de traduir poesia i fer-ne un motiu de reflexió».

CARME MIRÓ. «Marià Manent i la traducció». Sonograma Magazine, 29-1-2016.


«[…] Impulsor de moltíssims festivals i de moltíssimes activitats (només cal que pensem en les seves continuades accions a favor de la Bouesia o del cicle Poesia als Parcs), Carles Hac Mor sempre ha estat defensor de les generacions més joves i d’aquells creadors que, com ell, s’han atrevit a fer, simplement, obres que marquessin una diferència amb l’status quo imperant i torturador. Molta gent li deu molt a Carles Hac Mor, però pocs ho han recorregut obertament. A veure si això canvia en el futur. Almenys ha estat una sort i un privilegi que un crític de la categoria de Jordi Marrugat s’hagi dedicat a estudiar-lo, a analitzar-lo amb profunditat, i a defensar-lo des d’estudis com La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola Editors, 2009) o el profund pròleg a l’Obra completa punt u de l’autor (Pagès Editors, 2012). […]».

JAUME C. PONS ALORDA. «Mor Carles Hac Mor». Núvol, 27-1-2016.


«Parlar de la poesia. De la jove poesia. Tancar en una cleda el galop dels poltres que es riuen dels cavalls saberuts i s’agiten amb la virulència de la passió. O bé pescar truites en un riu argentat, ple de reflexos que ens atordeixen i ens fan veure escates allí on només hi ha palets joguinosos. No és això un contrasentit? Tal vegada sí, però els treball crític sempre ha de confegir dibuixos, taques, configuracions, nexes comuns. I aquesta és la tasca que cal emprendre, sense repòs. Esclat, proliferació, riquesa. Com aconseguir una instantània fixa en una successió d’imatges sense repòs? Bergson? Duchamp? No: molt més a prop. Jordi Marrugat ha parlat, per exemple, del “principi de diversitat” (Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), que defineix els joves poetes, mentre que altres crítics s’han vist desbordats per la quantitat i la qualitat de la nova fornada. Un temor injustificat, tanmateix. Perquè cada època arriba amb una allau creativa singular que requereix traçar els contorns, la força i les característiques de l’impuls […]».

LLUÍS CALVO. «L’univers no té límits: els joves poetes del segle XXI». Serra d’Or, núm. 672 (desembre de 2015), pàg. 46-50.


«[…] En primer lloc, com sempre, caldria posar-nos d’acord sobre el concepte de què parlem; això és, sobre què entenem per crítica. És el que ja va fer Jordi Marrugat a “Una defensa de la crítica”, publicat a El Punt-Avui. Marrugat exposa que hi ha una gran diversitat de mètodes i realitzacions que es presenten sota la mateixa empara conceptual de crítica literària quan és ben clar que difereixen prou entre ells perquè sigui necessari establir-ne certes diferències (i sí, com bé diu, el fet de marcar-ne els límits i definir-los determina la posició de qui els defineix envers la crítica mateixa). Així, Marrugat desglossa els trets que hauria de tenir una bona crítica en quatre blocs que em semblen interessants i que refrescaré: primer, la crítica és comprensió; segon, és un diàleg basat en l’argumentació i la reflexió; tercer, crítica és coneixement; i quart, crítica és autocrítica […]».

CARLES MORELL. «La crítica no és del crític: quatre apunts sobre crítica literària». Poetari, núm. 7/8 (novembre de 2015), pàg. 40-46.


«[…] l’autor ens explica de manera molt propera com es manifesta la funció i el sentit de l’alquímia poètica en el món actual. […] qualsevol amant de la poesia no tindrà cap inconvenient en reconèixer que la capacitat comunicativa de Marrugat és una de les seves distincions essencials. Cal estimar molt els mots per afirmar que l’ésser humà intenta una i altra vegada abastar l’existència a través de l’escarceller insubornable, el llenguatge, i precisament per això, per aquest anhel irrefrenable d’insuflar un alè de vida al llenguatge, (l’ésser) vol explicar-se la vida i trobar-hi sentit. Per més que passin els segles, que no passen en va, el poeta esdevé l’home o la dona capaç d’emprar una eina en aparença pobra com és la llengua comuna per escriure allò que hi ha de més inefable, la vida indestriable de la mort.

»L’assagista i crític literari sabadellenc afirma tot això i moltes coses més: el seu dúctil llenguatge i la seva seductora intel·ligència construeixen un relat prosístic a partir d’aquells poemes (entesos com un magma viu de coneixements) que ens apel·len directament a cadascú de nosaltres. Aquí l’autor (presoner d’amor o llibert per amor?) se sent empès a utilitzar el cadascú de nosaltres com si de cop i volta, després d’experimentar la bellesa poètica, un de sol no pogués amb tanta soledat. Marrugat assegura que la consciència amb què la poesia dota la llengua comuna en acceptar-la com a material bàsic i transformar-ne les lleis fa que l’ignorant que s’hi acosta esdevingui culte, savi, desvetllat. El deslliura de les seves limitacions. I heus aquí el què ens encisa i atrau de Marrugat, la seva forma d’entendre la poesia, l’alquímia del verb. Perquè efectivament, la literatura eixampla l’ànima i ens fa més oberts i més conscients, i ens permet créixer com persones comprensives».

MARÇAL BOROTAU. «Escriure la vida i la mort». Sonograma Magazine, 29-5-2015.


«[…] hem de celebrar amb entusiasme el gest coratjós de Laia Climent, al capdavant d’Editorial 3 i 4, de reeditar els dos primers volums de la referencial col·lecció de poesia, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro, i L’esmorteïda estela de la platja, de Salvador Jàfer, que van ser, respectivament, guanyador i finalista del premi Vicent Andrés Estellés en la seva primera convocatòria el 1973. Els dos llibres han estat convenientment revisats pels seus autors i inclouen pròlegs –Jordi Marrugat (Navarro) i Pere Císcar (Jàfer)– d’alta volada que ens ajuden a l’hora de la relectura».

SAM ABRAMS. «Vèncer el temps». Avui Cultura, 24-5-2015, pàg. 14.


«[…] I a continuació m’agradaria plantejar una petita reflexió, amb un objectiu una mica polèmic. M’agradaria preguntar-me, a mi mateix i al lector, com és que els nostres millors historiadors de la cultura, els “joves” que fan coses com aquest El llarg procés, són tots fora de la universitat. Per a mi, la resposta és senzilla i no tenim per què dissimular-la: la universitat foragita el talent, almenys en les disciplines humanístiques, perquè les altres no les conec.

»Penso en autors com Jordi Marrugat (1978), crític d’ampla trajectòria, que l’any passat va publicar una monumental Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Universitat de Barcelona). Penso en Josep Lluís Martín Berbois (1978), que acaba d’editar una biografia d’Ainaud de Lasarte (Base), i que només fa dos anys va publicar Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya. Se suposa que aquests autors han de passar gana, mentre es defensen amb desigual fortuna, o quelcom una mica pitjor: han de passar gana i treballar gratis. Durant el meu primer [dia] de classe, el meu professor de teoria literària va dir que la Biblioteca d’Alexandria s’havia cremat perquè a ningú no se li va acudir d’apagar el foc. Interpreteu-ho com vulgueu.

»Curiosament, tant en Jordi Amat com en Marrugat i en Martín Berbois, van néixer l’any 1978 […]».

ANDREU NAVARRA ORDOÑO. «Jordi Amat, o la història que mossega perquè no mossega». Directa, 23-4-2015.


«La proposta de R. Luperini et al. (2001) ha fet fortuna. Els autors distingeixen una etapa o període històric de la Postmodernitat i una tendència ideològica, artística i literària del postmodernisme que contindria uns determinats trets no acceptats per tots els intel·lectuals i escriptors del període, el que els fa parlar d’un moviment intern de l’època postmodernista. Narrativa catalana de la postmodernitat, de Jordi Marrugat, opta, tanmateix, al meu parer amb més encert, per parlar del postmodernisme com el període històric que, a Occident, segueix la Modernitat i que simbòlicament situa el seu naixement a partir de 1968, tot i que afecta tota la segona part del segle XX i es desenvolupa bàsicament a partir dels 70. […]

»Marrugat diu no pretendre explicar la història narrativa del període, però pràcticament ho fa, tot i que evidentment deixa en un segon pla una colla d’escriptors que no s’adiuen tant amb la panoràmica de valors postmodernistes que el caracteritzen, encara que també n’hi relaciona una bona part, malgrat la seua no adhesió diguem-ne militant.

»Un dels seus mèrits és la demostració d’allò que molts sabíem o intuíem però que faltava analitzar i descriure adequadament: El paper obert per Quim Monzó amb un conjunt de temes i motius que es repetiran, modificaran o transformaran en els autors posteriors, però que tenen un indubtable segell monzonià. En definitiva la seua representativitat des del punt de vista de la consciència dels ítems propis de l’època en què viu i la qualitat que possibilita ser-ne un punt de referència.

[…]

»Després d’haver fet un recorregut per tots els autors que segueixen el que Marrugat anomena “la via monzoniana”, comparant i analitzant amb perspicàcia una gran quantitat de contes, Marrugat s’enfronta a la novel·la constatant la crisi del gènere. […]

»Si Marrugat ha excel·lit en la seua anàlisi de la trajectòria narrativa dels escriptors característics de la postmodernitat, de la cosmovisió del seu origen, dels préstecs comuns, de la pervivència de la línia creada per Monzó, a la vegada que de les discrepàncies i camins diversos, rebla el clau apuntant els grans temes i motius que els són comuns, fins i tot en els autors que aparentment queden més al marge de la postmodernitat.

[…]

»En definitiva Jordi Marrugat ha elaborat molt més que un sumari de la Narrativa catalana de la postmodernitat. Aquest és un estudi exhaustiu —jo diria que essencial— per entendre les interrelacions temàtiques i tècniques entre els autors d’aquest període i, en conseqüència, de la cosmogonia i el tipus de literatura que acompanya la postmodernitat. Un treball imprescindible, doncs».

ASSUMPCIÓ BERNAL. «Marrugat, Jordi: Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius». Llengua & Literatura, núm. 25 (2015), pàg. 179-183.


«[…] L’operació de Sunyol, doncs, és fer servir William Shakespeare com una bocada de llet dins d’un pastís o dins qualsevol altre plat suculent. El famós i immortal bard no és cap altra cosa que un ingredient que fa quallar les obsessions sunyolianes. Si llegir un poemari de Sunyol sempre és una experiència brutal, d’anar davall d’un sol violent hores i hores sense ombra, doncs Shakespeare li serveix d’ombrel·la, o sigui, un oasi en el desert, com hem comentat abans. Però desert en el fons. Tal com diu el crític Jordi Marrugat al seu volum Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), dins del capítol dedicat a Víctor Sunyol: A partir de la desintegració de discursos d’altri, de citacions disperses d’altres escriptors, el poeta busca un discurs (…); pretén trencar la superfície del món, els discursos culturals que el formen, per veure’n la profunditat. Però en fer-ho crea un nou discurs, un nou mirall de la realitat, una nova presó estancada al marge (…) Aquest nou discurs, si bé conté la seva pròpia profunditat, el seu propi camí de comprensió i de coneixement del món, ha de ser, al seu torn, posat entre parèntesis i desintegrat (Jordi Marrugat, pàgina 458).

»No és casual, doncs, que Birnam estigui farcit de parèntesis, d’el·lipsis, de silencis, d’espais blancs, semblen buits, però estan plens de sentits que el lector ha d’afegir per concloure la configuració de nous sentits. Sunyol agafa Shakespeare i aconsegueix desintegrar Shakespeare però també Sunyol. Es tracta d’un sacrifici voluntari, una immolació. La devastació de l’heroi per aconseguir el tresor últim, però l’heroi no serà el beneficiari, sinó el fruit del seu propi gest. Serp que es mossega la cua. Com un peix dins del rostoll, Sunyol segrega un enfilall d’imatges trencadores però també destructores: D’aquí la tragèdia i la paradoxa: per esberlar el discurs cal construir-ne un (Jordi Marrugat, pàgina 459)».

JAUME C. PONS ALORDA. «Birnam de Víctor Sunyol o els mugrons de William Shakespeare». Núvol, 12-3-2015.


«La darrera obra de Jordi Marrugat, Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, és tota una novetat en el panorama literari català.

»L’autor, cap de redacció de la revista Els Marges, ha construït una extensa xarxa d’escriptors i escriptores que han deixat la seva petja literària durant les darreres quatre dècades, una narrativa universal, després de les amargues restriccions de la dictadura del règim franquista.

»El llibre presenta una visió panoràmica de les novel·les i els llibres de contes d’escriptors actuals: A partir de l’obra de Quim Monzó, l’escriptor més innovador de les lletres catalanes, Marrugat ens revela les aportacions d’escriptors tan diversos com Baltasar Porcel, Jesús Moncada, Jaume Cabré, Sergi Pàmies, Màrius Serra, Carme Riera, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Albert Sánchez Piñol, Lluís Oliván, Manuel Baixauli, Joan Daniel Bezsonoff i una llarga llista trufada de brillants escriptors. […]

»Per Marrugat, aquest concepte de postmodernitat, entès des d’una perspectiva històrica, és el pretext per investigar una infinitat de discursos narratius sorgits de les diferents veus literàries: els ambients rurals (l’auge del neoruralisme) i urbans; la psicologia dels personatges i els conflictes identitaris, la narrativa històrica, el desmesurat humor, i les relacions del el jo envers l’altre.

»És meritòria la claredat expositiva de Marrugat; aconsegueix integrar autors de diversos corrents, units per una sola llengua literària, sota l’etiqueta de la postmodernitat».

MARÇAL BOROTAU. «Narrativa catalana de la postmodernitat». Sonograma Magazine, 29-1-2015.


«Joan Navarro (Oliva, 1951) és un dels màxims exponents de la coneguda poesia dels anys 70. La seva irrupció va esdevenir-se com una bomba quan, amb vint-i-tres anys impertinents, va aconseguir el primer premi Vicent Andrés Estellés amb el seu primer llibre, Grills esmolen ganivets a trenc de por (Tres i quatre, 1974), radical resultat en tinta que recentment s’ha reeditat a la mateixa editorial amb un revelador pròleg de Jordi Marrugat, un dels grans estudiosos de Navarro (recordem que li va dedicar una de les tres parts dins del seu Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat, aparegut dins Publicacions de l’Abadia de Montserrat ja fa dos anys). Des de llavors l’ascendent trajectòria de Navarro no va fer que demostrar el seu talent innegable, un talent meteòric que durant 12 anys, entre el 1992 i el 2004, va restar en silenci, acumulant saviesa i poder, per reaparèixer amb Magrana, el seu càntic de retorn i de transformació, de coneixença fèrtil. Aquesta fruita és obsessivament compulsiva per a Navarro, no només perquè simbolitza el fet poètic de forma fidel, amb la condensació en forma de fruits brillants com petites perles de sang inflamada, sinó perquè és protagonista de bona part dels seus poemes, alguns dins aquest O: Llibre d’hores».

JAUME C. PONS ALORDA. «O: llibre d’hores: la nova fusió de Navarro i Salinas». Núvol, 22-1-2015.


«[…] ens trobem davant d’un gran llibre. Tant per gosar fer una vasta panoràmica poètica des dels anys 70 fins ara, com, i sobretot, per incloure la millor i més completa aproximació crítica feta mai sobre Navarro i Sunyol; aquests estudis, al costat del seu La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, ens permeten qualificar Marrugat com el gran crític del moment de la literatura catalana “postmoderna” o com es vulga dir. Ja ens avancem: això de “gran” o “del moment” no li agradarà, però, com dèiem abans sobre el mestratge de Gimferrer, hi ha coses objectivament afirmables i aquesta és una.

»En conclusió: creiem que Marrugat aconsegueix l’objectiu que es proposa amb aquest assaig: analitzar “un llenguatge particular –i, per tant, no traslladable a aquest llenguatge crític des del qual intentem ara acostar-nos-hi, però no substituir-lo, ni tan sols parafrasejar-lo” (p. 486). Marrugat té el mèrit de parlar del que es pot i cal parlar ara i ací superant la por al present i la deixadesa crítica envers veus fins ara massa silenciades. I parlar-ne des de la curiositat i el rigor crític inherent a l’ofici, però també, i açò sí que és marrugatià, des de la passió, continguda en aquests Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat i esponerosa en Escriure la vida i la mort. Marrugat ha escrit un llibre imprescindible per conèixer la poesia catalana del darrer terç del s. XX i inicis del XXI: hi trobareu dades, obres, crític/ques i crítica als ídems. No defuig polèmiques i és audaç, gaudeix de les obres i sobretot fa gaudir el lector/a i l’agullona a (re)llegir autor/es i més autor/es. En fi, un gran llibre que –i encara que l’adjectiu neguitege l’autor sota el seu ull “postmodern”- esdevindrà un model».

PERE CÍSCAR. «Jordi Marrugat, Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat». Caplletra, núm. 57 (tardor de 2014), pàg. 272-277.


«[…] En el bell mig del gràfic, entre els temes i els autors, hi balla la figura central de Quim Monzó per ser qui millor ha entès i quintaessencia això que comunament hem batejat com la «postmodernitat»; en realitat, Marrugat la considera com una fase de tota la modernitat i, encara que no hi combrega, assenyala que hom ja ha parlat de la mort d’aquesta postmodernitat en un nou domini cultural anomenat el «digimodernisme». Marrugat emplaça Monzó al primer dels tres extensos capítols de què consta l’estudi. […]

»En canvi, per a la narrativa de Pagès Jordà ja em cal un canvi de paràgraf, i a Marrugat l’obliga a inaugurar un nou espai que subtitula el «classicisme postmodern». Igualment més clàssic que els anteriors, però amb una modernitat fonamentada en la riquesa i complexitat de les tècniques narratives que empra, destaca Jaume Cabré, l’ombra allargada del qual s’allargassa a l’apartat següent, sota l’etiqueta de «novel·la històrica». Marrugat assenyala el punt d’inflexió que suposà, en aquest sentit, l’aparició d’El nom de la rosa (1980) d’Umberto Eco, amb la qual novel·les com Crim de germania (1980) de Josep Lozano, Dins el darrer blau (1994) o Cap al cel obert (2000) de Carme Riera coincidien en certs aspectes. Tanmateix, convé garbellar aquesta novel·lística històrica de qualitat dels best-sellers que adesiara engeguen tota la maquinària publicitària per obtenir el succés instantani i espuri de públic i vendes, seguint el paradigma de productes com El codi Da Vinci (2003) de Dan Brown.

[…]

»Marrugat acaba de publicar amb l’Abadia de Montserrat un homònim Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat. No hi ha dubte que l’ofici de crític li ha proporcionat la saba que destil·len aquests dos productes recents, però com ell mateix s’afanya a remarcar a les conclusions d’aquest assaig la feina d’anàlisi i valoració del crític dista molt de la d’escriure un llibre així. I no obstant això, coincideixen en l’aposta per un seguit d’obres i autors concrets. L’únic retret és que potser hi pesa una visió massa «principatinocèntrica»: els «perifèrics» que no solen publicar a Barcelona es troben a faltar, i en parlar de ciutats, per exemple, no podem obviar ni la València de Mira o Torrent ni la Palma de Porcel o Alzamora. Però a part d’això, Narrativa catalana de la postmodernitat esdevindrà ben segur a partir d’ara una obra de citació ineluctable i consulta obligada, si més no al cap i casal…»

CARLES CABRERA. «Jordi Marrugat. Els eixos de la modernitat». Núvol, 22-10-2014.


«Són elegants, són irònics, són intel·ligents, són cultes i estan compromesos amb el seu país i amb la seva llengua. El lector ho constatarà en aquestes cartes escrites per Armand Obiols des de París, i per Josep Carner des de Brussel·les. Abans d’accedir-hi, però, val molt la pena llegir la introducció de Jordi Marrugat, que permet entendre que l’elegància estilística, la complicitat intel·lectual i els afectes que trobaran en aquest epistolari vénen de lluny i que arrelen en el projecte comú de fer de la cultura –no només, però preferentment– un factor essencial del país que volien construir. Llegir aquest llarg pròleg és útil no sols per conèixer el que pensaven els dos corresponsals, sinó també per entendre el Noucentisme, l’orientació –i la influència– del Grup de Sabadell, i, en general, la Catalunya dels anys 20 i 30. És molt recomanable.

»El pròleg de Marrugat és una mica aclaparador: cada notícia, com el tronc d’un arbre, té associades denses ramificacions, cadascuna de les quals s’enriqueix amb el generós fullatge d’un aparat crític completíssim que constitueix un petit tresor per a l’historiador de la literatura. En aquest cas, però, els arbres –l’abundància i la qualitat de les informacions– deixen veure perfectament el bosc. I aquest bosc és l’existència d’un grup d’escriptors –Carner, el Grup de Sabadell (al qual pertanyia Obiols) i d’altres– que creien que la construcció d’una comunitat nacional –civilitzada, exigent, culta i lliure– no es podia fer només amb lleis sinó que exigia que la majoria dels ciutadans fossin també civilitzats, exigents, cultes i lliures».

RAMON PLA I ARXÉ. «Amb una fredor que crema. Cartes 1947-1953. Armand Obiols i Josep Carner». El Temps, núm. 1548 (21 d’octubre de 2014), pàg. 90.


«[…] Amb Els jugadors de whist (2009), Pagès Jordà incorporava una obra major a la il·lustre nòmina de títols del gènere empordanès. Figueres, el castell de Sant Ferran, i algun altre racó d’aquesta geografia servies d’escenari a la novel·la. A Dies de frontera, mereixedora del premi Sant Jordi d’enguany, Figueres i alguns indrets al nord de la ciutat són també els escenaris principals de la història d’en Pau i la Teresa, una parella que veu com la relació regada i abonada durant anys de convivència quotidiana i confort s’esmicola a causa de l’aparició d’una tercera persona. Un argument tan clàssic i tan poc original com el de la triangulació eroticosentimental al servei d’una novel·la escandalosament postmoderna. Aquesta dualitat definidora de la literatura de Pagès Jordà és la que descriu Jordi Marrugat a Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (2014), en què el lector trobarà una anàlisi de conjunt de l’obra de l’escriptor emmarcada en el context literari de les últimes dècades.

»[…] En el cas de Dies de frontera, com succeïa a Els jugadors de whist i a El món d’Horaci (1995), les regles del joc (auto)imposades per l’autor cal anar-les a buscar, com indica Marrugat, en el poeta llatí que dóna títol a la novel·la de Pagès Jordà, i en alguns altres noms majors, ja que, a l’assaig Un tramvia anomenat text (1998), l’escriptor “defensava uns principis molt restrictius i estrictes vinculats a aquests referents: Aristòtil i Horaci com a base; el Barthes més analista que revolucionari; Flaubert, Poe, Wilde, Hemingway, el Queneau de les restriccions, Borges, Cortázar o Calvino com a pràctiques”. Una galeria d’il·lustres, doncs, que es pot destil·lar en les “regles clàssiques d’unitat, ordre, coherència, claredat i mesura” (Narrativa catalana de la postmodernitat, ps. 117-118)».

PEP SANZ DATZIRA. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287 (juliol-agost-setembre de 2014), pàg. 275-277.


«[…] La correspondència Obiols-Rodoreda, editada el 2010, i la d’Obiols-Carner, presentada aquesta primavera, són dues mostres esplèndides, i diria que complementàries, d’aquests privilegis de la intel·ligència. Que ens fan conèixer bé, i en robe de chambre, figures (de primer ordre i en primer pla) amb paisatge de fons: el d’un exili que s’allarga i es fragmenta en mil bocins.

[…]

»Amb tot (i essent molt el que portem dit i el que ací no hi cap), el valor d’aquest volum (ben editat i presentat per Jordi Marrugat, amb un pròleg que serà de referència) es troba principalment en el fet que constitueix un monument del gènere epistolar: pel to de mútua i coral simpatia que traspua la relació entre tots dos (tots quatre), per la textura de la prosa que en deriva, pel registre de confiança i de complicitat que la presideix».

MARIA CAMPILLO. «Les liaisons amistoses i “la mirada” indiscreta: l’Obi i el Príncep». L’Avenç, núm. 404 (setembre de 2014), pàg. 63-65.


«M’afiguro Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) davant el paper, llapis en mà, abans d’emprendre la redacció del flamant Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014). Degué traçar perpendiculars les coordenades temàtica i nominal, tot pensant que, si hi reeixia –i la veritat és que se’n surt molt bé–, en tindria prou per abastar un croquis de la narrativa catalana de les quatre darreres dècades. Evidentment, ni hi convoca tots els escriptors ni hi desenvolupa tots els temes, sinó només aquells que destaquen o considera més oportuns.

[…]

»Redactor en cap d’Els Marges, Marrugat ha col·laborat en diaris i revistes i acaba de publicar un homònim Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat. No hi ha dubte que l’ofici de crític li ha proporcionat la saba que destil·len aquestes dues obres, però com ell mateix s’afanya a remarcar a les conclusions la feina d’anàlisi i valoració del crític és una altra de ben diferent, per bé que una determinada aposta també sigui present aquí».

CARLES CABRERA. «Eixos de la postmodernitat». Diario de Mallorca, 31-7-2014.


«De tard en tard apareixen alguns llibres que acaben essent primordials pel sentit final que despleguen. A Catalunya patim un complex d’inferioritat cultural interminable que no ens ha deixat apreciar l’autèntic valor d’aquells puntals humans que han reforçat una Catalunya moderna davant l’intent d’anorreament sistemàtic que patim, a causa de les violentes agressions que l’Estat porta a terme contra la cultura catalana. La riquesa incomparable de tenir i cultivar una llengua pròpia associada a la cultura és allò que ens salva. Aquesta és l’arma més eficaç: la llengua, l’educació i la cultura donen forma i visibilitat a un poble. I pel que sembla alguns préssecs canònics han obviat sovint noms tan fonamentals com els de Carner i Obiols. Errors gravíssims, pel que fa a tenir un sentit de bastiment cabdal. Que aquest sentit essencial sigui ignorat tan sovint no deixa de ser un pur misteri.

»La Fundació La Mirada acaba d’editar les cartes entre Armand Obiols i Josep Carner durant els anys 1947-1953 a l’exili; i que representen, sens dubte, el retrobament de dos dels principals escriptors intel·lectuals de la nostra història en unes circumstàncies del tot adverses. Tanmateix, però, amb la voluntat indeleble de continuar aquella lluita encetada els primers decennis del segle XX, que no era altra que la de forjar una cultura catalana moderna a través de la llengua, amb una literatura catalana que donés el màxim de dignitat i qualitat possibles. O sigui, la voluntat de construir un país lliure i civilitzat. Avui podríem preguntar-nos si va ser en va. O bé si segueix, encara que sigui calladament. Segueix? Deixem-ho estar, més val no caure en un aiguamoll de pessimisme, com diria el poeta!

[…]

»Cal recordar, una vegada més, la importància d’aquesta edició esplèndida que conté, a més a més, un parell de sorpreses finals. Una edició feta pel doctor Jordi Marrugat, autor d’un pròleg magnífic i acurat, en el sentit de fer entendre i contextualitzar profusament, històricament, Obiols, Carner i l’època que van viure. Aquest llibre és un luxe, un luxe necessari».

JOAQUIM ARMENGOL. «Carner i Obiols, o el front cultural literari». Ara, 12-7-2014, pàg. 47.


«[…] Jordi Marrugat -doctor en estudis hispànics, redactor en cap de la revista Els Marges i autor d’estudis sobre Marià Manent, Joan Brossa o Carles Hac Mor, entre d’altres- analitza en aquest llibre la poesia catalana dels anys setanta a partir del concepte de postmodernitat, i acaba fent l’estudi fins ara més complet i aprofundit sobre el gènere en aquesta època. Després de caracteritzar el corrent postmodern, que de fet es pot considerar que s’inicia ja als anys seixanta -tal com consigna una citació d’Alexandre Cirici-, Marrugat fa un repàs exhaustiu a les antologies i els estudis existents sobre la poesia catalana dels setanta, i hi constata una contradicció: en general, els estudiosos han volgut parlar de postmodernitat a partir de criteris deutors encara de la modernitat -per exemple, tot establint classificacions de tendències o processos cronològics tancats. En el llibre que ens ocupa, estudia les trajectòries d’un bon nombre de poetes que si tenen alguna cosa en comú és l’heterogeneïtat en les poètiques i en la tria de referents. I deixa prou clares les seves intencions en afirmar: “S’assumeix així la impossibilitat -almenys, per ara- d’una explicació global i universal de la poesia de la postmodernitat perquè es renuncia a una visió fantasiosa de la realitat. Però s’intenta combatre la desarticulació total dels discursos històrics i crítics més recents” (pàg. 92-93), cosa que el porta a fer una crítica, de vegades severa, de molts crítics i antòlegs que l’han precedit. De tota manera, no és aquesta la intenció primordial del llibre, sinó la d’estudiar un bon nombre d’autors sobre els quals hi havia ben poca bibliografia. De fet, l’últim apartat se centra en l’estudi aprofundit de tres d’aquests autors: Pere Gimferrer, Joan Navarro i Víctor Sunyol. Ara bé: a banda d’aquesta part final més específica, una de les aportacions primordials del llibre és, al meu entendre, el repàs, força detallat, que abans s’hi fa a l’obra d’alguns autors de qui no s’havia parlat mai en un llibre d’aquestes característiques. de Jaume Creus a Josep-Ramon Bach. de Jordi Domènech a Vicenç Altaió, de Ramon Pinyol a Miquel Desclot o de Maria-Mercè Marçal a Joaquim Sala-Sanahuja, per enumerar-ne només alguns. En aquest sentit, és ingent la quantitat d’informació aportada, que també estudia, entre altres coses, les revistes o les col·leccions de llibres que alguns d’aquests autors han impulsat. Un llibre, doncs, combatiu, rigorós i àmpliament documentat, necessari per als estudiosos de la poesia catalana del segle passat que es perllonga en el present».

JOSEP M. RIPOLL. «Jordi Marrugat. Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat». Serra d’Or, núm. 654 (juny de 2014), pàg. 72-73.


«[…] En este contexto, necesitamos tener en cuenta, el trabajo ensayístico de Jordi Marrugat, que con la aparición d’Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) —libro que ha generado una polémica interesante y que evidencia una visión de la evolución de la poesía contemporánea que pretende remover los fundamentos de la crítica catalana actual—, ofrece al lector una realidad compleja y atomizada. Aunque no es un trabajo definitivo, porque es incompleto, será interesante seguir los progresos de Marrugat en próximos ensayos, ya que, el riesgo y la ambición discursiva lo hacen brillar».

JORDI VALLS. «Balance de la poesía catalana 2013». La estantería, 12-6-2014


«[…] Narrativa catalana de la postmodernitat constitueix una fita indispensable, és un primer pas cabdal de cara a l’estudi de la narrativa catalana dels anys setanta fins als nostres dies que parteix d’un estat de la qüestió –malgrat que molt útil– embrionari (i aquí podríem citar, per exemple, Víctor Martínez-Gil, Josep-Anton Fernàndez o Àlex Broch). Aquest tall temporal pel que fa a l’estudi dels autors que aplega el volum s’entén en la mesura que l’any 1969 és l’any en què, si no més enrere, tenim notícia per primer cop del terme “postmodernitat” a casa nostra. Malgrat això, però, no deixa fora del camp d’estudi autors com ara Baltasar Porcel o Jesús Moncada, el terreny literari dels quals es remuntaria més enrere […]».

CARLES MORELL. «Jordi Marrugat: “Tots som postmoderns”». Núvol. El digital de cultura, 18-5-2014


«En l’actual retallada a gran escala de riscos i apostes per part dels editors (també de les institucions), un llibre com Cartes 1947-1953, que aplega la correspondència entre Armand Obiols i Josep Carner, hauria de ser saludat posant-nos drets i aplaudint. […]

»Perquè les cartes recullen moltes dades puntuals sobre la vida de tres grans escriptors: Carner, Obiols i Rodoreda. Hi apareix a més a més gran part del món cultural i polític català: Joan Miró, Joan Puig i Ferreter, Apel·les Fenosa, Ferran Canyameres, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Jean Cassou, Roger Caillois… ¿Té cap importància, avui, tot això? Jo encara diria que sí, però ja no n’estic tan segur (si llegissin això els malaguanyats Albert Manent i Jordi Castellanos em tustarien amablement el clatell: fem cas als mestres).

»L’edició d’una correspondència és sempre envitricollada. Agraïm a la Fundació La Mirada que s’hagi animat a fer-ho, als hereus que ho autoritzessin i a l’investigador Jordi Marrugat que hi hagi deixat hores i pestanyes. Potser no és fora de lloc submergir-nos en el que feia 60 anys enrere el talent català davant de les dificultats i la derrota».

JAUME SUBIRANA, «Estimat Carner», El Periódico, 14-5-2014, pàg. 71


MÀRIUS SERRA recomana Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat i Narrativa catalana de la postmodernitat a la secció «Lecturàlia» d’Els Matins de Catalunya Ràdio el 12-5-2014.


«La “Presentació” del llibre que ens ocupa, així com l’inici del primer capítol, s’encarreguen de donar compte dels diversos canvis socioeconòmics i, sobretot, de pensament que van fer possible l’adveniment de la postmodernitat primer a Catalunya i tot seguit a la resta de territoris de parla catalana. Aquesta postmodernitat, com anuncia de bon començament l’autor d’aquest estudi, és difícilment definible més enllà del concepte de dispersió, d’infinita diversitat. Inevitablement, aquest fet ens mena cap a una historització parcial del període, per d’això, de fet, ja ens n’avisa Marrugat només amb el títol: Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat. Aspectes, que no pas història. Els grans relats, com dèiem, ja no són operants i l’autor es fa càrrec de la necessitat d’apropar-se a aquest recent període de la literatura catalana amb una mirada que no caigui en els prejudicis propis de la modernitat. […]

»Lluny, doncs, d’aspirar a establir un cànon representatiu del panorama postmodern, l’estudi té per objectiu, en recollir aquestes tres trajectòries [de Pere Gimferrer, Joan Navarro i Víctor Sunyol], demostrar que més enllà de prejudicis, etiquetes i partidismes crítics hi ha poètiques que, per la seva coherència interna i per la seva capacitat de construir, elles sí, tradicions específiques, paga la pena d’articular en un discurs crític sobre la nostra història literària més recent. Perquè sí: l’estudi de Marrugat es vol desvinculat de prejudicis moderns, però també se sap conscient de la necessitat del pensament crític per tal que sobrevisqui i es desenvolupi “una literatura que aporti a individus i societat allò que és característic i insubstituïble d’aquesta forma de coneixement del món”. Això és, en mots del mateix autor: una literatura plena, sàvia i necessària que ens faci humans, lliures, desvetllats i feliços».

MARIA SEVILLA. «Per a una rearticulació del discurs postmodern. Jordi Marrugat, Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat». Caràcters, núm. 65 (tardor de 2013), pàg. 38.


«[…] Aquest crític [Jordi Marrugat] acumula una obra prolífica i diversa, especialment pel que fa a estudis al voltant de la postmodernitat, i aquest volum [Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat] n’és una culminació excel•lent. A més, aquesta especialització el situa en una línia investigadora sorprenentment heterodoxa. Sota el mestratge de Jordi Castellanos, l’autor voga per una revifada historiogràfica d’arrel netament filològica enmig del suposat triomf dels Estudis Culturals, però dels quals usa conceptes i concepcions. La filologia, segons sembla, no desapareix, ans es transforma. […]

»Tal com a El malestar en la cultura catalana (2008) de J. A. Fernàndez, el plantejament epistemològic de J. Marrugat és postmodern però no postmodernista. Per tal de no caure en el mateix parany dialèctic i legitimador que tant critica, la seva exposició es més acumulativa i fragmentària que digressiva o dialèctica, defensant la dissensió, la individualitat creativa i la multiplicitat de tradicions com a valors destacables. […]

»A la conclusió d’aquest volum, “Final: un altre nou començament?”, Jordi Marrugat planteja que “potser és massa aviat per començar a parlar del final de la postmodernitat”, però que la crisi econòmica del 2008 ha marcat un istme que tal vegada clou aquest període històric i n’obre un altre. Aquest és un volum exhaustiu i molt necessari, carreu per a la portalada d’un estudis literaris indispensables qui sap si només historiogràficament. La postmodernitat no és cap calaix de sastre al qual recórrer cada cop que no sabem què dir sobre la nostra contemporaneïtat i fer passar el bou de la nostra confusió per sapientíssima bèstia grossa. El postmodernisme no és cap trumfo sinó una carta ben marcada. I malgrat tot això, res no ens assegura cap reeiximent […]».

JORDI FLORIT ROBUSTÉ. «La poesia catalana postmoderna. Jordi Marrugat, Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat». Poetari, núm. 4 (desembre de 2013), pàg. 100-102.


«[…] Més que cantar-ne les virtuts, que no són poques, i diria que no n’és la menor la capacitat sintètica en la descripció de l’obra dels poetes que va presentant, penso que és més productiu d’assenyalar els punts que poden ser problemàtics, i això, naturalment, amb totes les reserves que pugui suscitar el fet que qui això exposa no és un professional de la crítica sinó una persona de l’ofici de les lletres a qui li vaga, circumstancialment, de dir-hi la seva en el terreny sempre apassionant de la creació poètica. Com ho és, d’apassionant, la lectura d’un llibre com el que ofereix Marrugat, ni que sigui pel coneixement directe que hem tingut de moltes de les obres i dels autors que hi van apareixent. Perquè, més enllà de la “bibliopolítica”, que diria Lluís Calvo, és imprescindible, insisteixo, que una societat literària compti amb llibres com aquest. Tot i que l’afany taxonòmic no sigui una activitat particularment excitant, cal agrair, justament amb més motiu, que hi hagi qui s’hi posi amb eficiència i coneixement de causa […]».

VÍCTOR OBIOLS. «De l’holograma cap al que és incert: la màquina no s’atura. Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat». Ara, 30-11-2013, pàg. 48.


«No és fàcil de trobar un estudi assequible i rigorós que introdueixi a la poesia i en parli des d’una òptica que no sigui hereva d’unes concepcions tòpiques i mentideres; que no es basi, per exemple, en allò d’“expressar els sentiments del cor del poeta”, allò de “parlar amb paraules boniques”, allò de “somnis i il•lusions” o allò d’estar escrit en versos que rimin.

»La poesia és una cosa molt més seriosa. És un compromís absolut i radical amb la persona, amb la llengua i amb la cultura; amb la humanitat.

»La poesia és “una forma d’escriptura que il•lumina l’existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d’escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables”.

»Aquesta definició és treta del llibre que acaba de publicar Jordi Marrugat, un llibre que presenta la poesia, el que és, el seu paper, la seva funció en el nostre món d’avui; una introducció a la poesia amb plantejaments seriosos, compromesos i moderns, i a partir de textos de poetes contemporanis catalans.

»El llibre, Escriure la vida i la mort, publicat per Pagès editors, és un veritable camí de coneixement de la poesia i d’aprofundiment en la seva essència i funció. Un llibre de lectura plaent i enriquidora que a tots convindria de fer».

VÍCTOR SUNYOL. «Això de la poesia…». El 9 Nou, 19-10-2012, p. 27.


«La funció, el sentit i els objectius de la poesia han estat temes recurrents al llarg de la història de la literatura. Com expressar l’inefable, l’inassequible? Com dir la vida si els mecanismes que tenim per expressar-la ens aboquen inexorablement cap a la mort? Com escapar de les limitacions d’un llenguatge ja massa desgastat i de la pèrdua de sentit que aquest genera? Quin és el paper que juga la poesia en un món, com és l’actual, on la crisi esdevé estructural i la realitat s’esberla per moments? Quina és, aleshores, la funció social de la poesia?

»L’assaig de Jordi Marrugat Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual constitueix un intent de donar resposta a aquestes i altres qüestions a través d’un exercici crític de reflexió al voltant de l’acte i el sentit de la creació lírica, transitant pels tres grans eixos temàtics que històricament han estructurat la poesia: la vida, l’amor i la mort. Alhora, ens confronta al mitjà que tenim per expressar-la, el llenguatge, fins arribar a l’essència mateixa de la poesia, així com als mecanismes que la creen i la posen en funcionament i la fan esdevenir una aclaparadora força generadora de sentit i transformadora de la realitat. […]

»D’estil ric, profundament analític i amb un to fluïd que pren com a ostatge el lector fins a la darrera pàgina, l’obra de Marrugat no es deixa seduir per teoricismes en el buit, sinó que s’ancora a poemes de la tradició nacional com a leitmotiv per arrancar cadascuna de les seves reflexions sobre vida, amor, mort, llenguatge i poesia, per tal de bastir les seves idees, per estirar cadascun dels seus fils de pensament. […]

»Jordi Marrugat ens transmet en aquesta obra, mereixedora del XXXIV Premi Sant Miquel d’Engolasters, un madur i sospesat estudi sobre l’acte poètic a través d’un discurs que és tan líric com el mateix objecte que l’ocupa, i que defugint la univocitat dels finals conclusius, n’obre i multiplica les possibilitats interpretatives, encetant noves vies d’anàlisi que ens interroguen i interpel•len sobre el “complex, divers i humà” (pàg. 16) mitjà de coneixement que és la poesia».

MARIA-ANTÒNIA MASSANET. «Visió de la poesia. Jordi Marrugat, Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual». Caràcters, núm. 61 (tardor de 2012), pàg. 23.


«[…] Més endavant, les separacions entre lletres creen un efecte de cal·ligrama. Aquest efecte el subratlla molt bé Jordi Marrugat en el seu pròleg, bo i destacant que les variacions “desestabilitzen el sentit” i fan autònom el signe fins que significat i significant es confonen i aconsegueixen crear una “infrallengua” […]».

LLUÍS CALVO. «El mecanisme del caos. Filacteri d’infrallengua. Carles Hac Mor». Poetari, núm. 1 (març de 2012), pàg. 101-102.


«[…] Feta aquesta relació, vull afegir que, d’acord amb el meu criteri, mereix una menció especial l’article encara no esmentat de Jordi Marrugat, “Noucentisme i modernitat. Una aproximació”. El text de Marrugat, a banda de situar perfectament les coordenades ideològiques i estètiques del Noucentisme en relació a la crisi dels valors del vuit-cents i del seu imaginari associat i, al mateix temps, incidir en temes cabdals aparentment paradoxals com puguin ser els de “modernitat tradicionalista” o “revolució conservadora”, té la capacitat, no sempre recurrent, de juxtaposar i interrelacionar el marc analític general de les grans estructures polítiques, econòmiques i socials amb allò particular que, en aquest cas, fa referència a l’obra poètica de Carner i, més concretament, al llibre La paraula en el vent (1914). A partir d’aquest referent, l’autor desenvolupa hàbilment conceptes com “experiència”, “oblit” o “absolut” a partir dels quals reconstrueix l’imaginari d’una nova modernitat emergent, la que caracteritza el Noucentisme, en la qual la poesia esdevé un espai unitari, únic, en el qual es pot materialitzar l’atàvica harmonia perduda entre l’individu, l’esdevenir inexorable de la història i el cos social. Aquesta breu menció no vol desmerèixer la resta de contribucions, ans el contrari. Simplement crec que és representativa del rigor i de la capacitat analítica que domina tot el recull […]».

JOAN TOMÀS MARTÍNEZ GRIMALT. «Panyella, Ramon (ed.) (2010): Concepcions i discursos sobre la modernitat en la literatura catalana dels segles XIX i XX». Estudis Romànics, núm. XXXIII (2011), pàg. 456-457.


«[…] En definitiva, ens trobem davant d’un estudi que aprofundeix en la comprensió del concepte de traducció manentià prenent com a eina bàsica els textos crítics del poeta. Amb els textos seleccionats, Marrugat hi aconsegueix dos objectius principals: oferir al lector una mostra de l’obra de Manent que recórrega la seua trajectòria, i justificar que no hi ha línia que puga separar la traducció de la creació i la crítica. A més, la seua capacitat d’anàlisi i de cohesió li permet lligar el conjunt de l’estudi introductori i establir relacions profundes en totes les etapes comentades, de manera que aquestes no semblen compartiments estancs sinó un seguit de fets i concepcions que ens deixa immersos des del primer moment en el concepte de traducció manentià. Així doncs, amb Marià Manent i la traducció, Marrugat ens ofereix un referent ineludible per aprofundir en la visió de la traducció d’un dels majors poetes de la nostra literatura».

ANA MUÑOZ MIQUEL. «Jordi Marrugat, Marià Manent i la traducció». Caplletra, núm. 50 (primavera de 2011), pàg. 263-267.


«[…] El vers hacmorià sempre contrariarà aquell que hi busqui un referent immediat i digerible. […] La publicació d’un recent assaig de Jordi Marrugat dedicat a la figura del poeta permet il·luminar aquesta qüestió. Per a Marrugat, “(…) Hac Mor s’identifica plenament amb la tradició poètica que parteix de la desconfiança absoluta respecte de la llengua. Ell, però, i a diferència de Sunyol i Clapés, hi introdueix un gir radical: aquesta desconfiança no acaba traduint-se en l’intent de construir un nou llenguatge amb les pròpies regles, sinó en el de bastir un llenguatge mancat de regles que, des de dins mateix de la llengua, n’inutilitzi per complet els principis d’ordre, representació i seqüència sense que siguin substituïts per cap de nou. La llengua convertida en forma asistemàtica, caòtica i desordenada, essencialment contradictòria, serveix d’aquesta manera no pas com a instrument més adequat per abastar la realitat que la llengua lineal quotidiana, sinó que és convertida en realitat ella mateixa”. Vegeu Jordi MARRUGAT, La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, Tarragona, Arola Editors, 2009, p. 21 […]».

LLUÍS CALVO. Baules i llenguatges. València: 3i4, 2011, pàg. 208-209.


«[…] Un llibre que sí considera els principals gèneres de Brossa s’ha publicat el mateix any (2009) que acabo aquest treball meu. L’estudi de Jordi Marrugat pren com a punt de referència per a l’explicació del conjunt de l’obra de Brossa el recull de poemes El saltamartí (1963), l’obra teatral que porta el mateix títol (1962) i el poema corpori, Homenatge al llibre (1994), que també és un saltamartí. Amb molta precisió, Marrugat realitza interpretacions fascinadores de poemes literaris, poemes visuals i peces teatrals. Hi destaquen el compromís social del poeta i la influència que va rebre de la literatura catalana prèvia […]».

JOHN LONDON. Contextos de Joan Brossa. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2010, pàg. 19.


«[…] Pel que fa als estudis sobre poesia, l’any 2009 passarà als annals per la publicació de tres llibres (tres!) d’un jove erudit sortit de les darreres fornades del món universitari. Ens referim a Jordi Marrugat, el qual pràcticament s’ha donat a conèixer amb aquestes tres aportacions. Llàstima que hagin tingut poc ressò, en part perquè s’han editat en canals que no són els més reconeguts per a aquest tipus de publicacions. Aquest és el cas, si més no, del volum sobre El saltamartí de Joan Brossa. A partir d’una anàlisi minuciosa d’aquest text brossià ens endinsem en una trajectòria complexa i gens lineal que fixa l’atenció en la formulació d’una poètica que té un doble vessant de compromís cívic i estètic. Potser per això el llibre acaba amb la reivindicació d’“una poesia per al poble” (pàgs. 279-281), tot i que alguns ressorts estètics d’aquesta poètica no podem dir pas que siguin pròpiament populars. El segon llibre de Marrugat, ara dedicat a Carles Hac Mor, té un cert paral•lelisme amb el de Brossa. Ara, a més, el treball explora un camp pràcticament verge i, certament, prou relliscós. Des del rigor acadèmic, Marrugat intenta posar raó a allò que Carles Hac Mor ha qualificat com a “poètica de la desraó”. És tot un repte, sens dubte. La poesia contemporània es caracteritza pel debat permanent sobre la confiança en les possibilitats de la llengua i el cavall de batalla de la crítica consisteix a saber-ho explicar a partir precisament del mateix instrument: el llenguatge. En aquest cas advertim també un model de crítica literària que dóna molta importància al text, però també a la figura del lector. El tercer dels llibres de Jordi Marrugat té unes característiques i un format més convencionals. Es tracta d’un volum sobre la figura de Marià Manent com a traductor de poesia, el qual bàsicament consisteix en una edició dels articles dispersos de l’autor sobre aquest tema (escrits entre 1918 i 1986), acompanyats d’un important estudi de contextualització i anàlisi. Es completa amb una detallada catalogació de totes les traduccions publicades pel poeta, a més d’una bibliografia actualitzada […]».

JAUME AULET. «Vint-i-cinc estudis recents de literatura catalana contemporània». Serra d’Or, núm. 611 (novembre de 2010), pàg. 70-74.


«Fa uns mesos, el doctor Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) va publicar un llibre titulat La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola Editors). Si escriure sobre un autor en actiu ja és difícil, fer-ho sobre algú que ha assumit com a missió la lluita contra el logocentrisme té encara més mèrit. Marrugat, però, aconsegueix el seu objectiu, ja que ofereix una aproximació acadèmica, ordenada i historicista a una obra que no aspira a construir —ni tan sols a desconstruir—, sinó més aviat a destruir. O a dispersar: “Els textos d’Hac Mor no tenen un sentit”, escriu Marrugat, “sinó que, com la realitat, tenen tots aquells sentits que se’ls vulgui atribuir” […]».

VICENÇ PAGÈS JORDÀ. «La coherència com a paradoxa». Presència, núm. 2003 (16/22-07-2010), pàg. 36.


«Darrerament bufen bon vents, flamarades glacials, a l’Elsinor putrefacte i fantasmal de la nostra caverna acadèmica. Després de Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental editat per Margalida Pons, i de la tan polèmica –segons la susceptible sensibilitat d’alguns dels nostres més distingits bens/pesants– edició d’Antoni Artigues, Poesia és el discurs. Miquel Bauçà, ens arriba aquesta desacomplexada indagació de Jordi Marrugat a partir de l’aventura creativa, paraparèmica i subversiva, de Carles HacMor.

[…]

»L’obra de Carles HacMor li serveix a Marrugat com a pretext per il·lustrar una concepció de l’escriptura que, tot cancel·lant la tradicional taxonomia dels gèneres i el valor reaccionari d’una literatura entesa com a sublim(ació), s’erigeix en el llenguatge del nou (des)ordre: denúncia del logocentrisme (vg. Derrida) i alhora anunci de la bonamalanova paraparèmica (vg. Carles Hac Mor) com a flagell d’aquest principi de no contradicció que, des de les pregoneses de l’occidentalitat, regeix els nostres accidentats destins.

»Un nou món requereix un nou llenguatge. Potser el silenci (vg. Bauçà), potser un llenguatge que no (re)produeixi ni consolidi estructures de poder: lògica del discurs, autoria, pensament únic, propietat privada, adoctrinament, messianisme… Les “tietes del sentit” de Carles Hac Mor són les gadelles esquizofrèniques de Plató, purulenta epidèmia endèmica capaç de corrompre els sexes més prolífics i benintencionats: realisme social, poesia de l’experiència, autobiografisme de rengló curt. Així, Marrugat ens convida a pensar que cal pensar més enllà, o més aquí, del sentit; car el llenguatge, deu inesgotable de sentits, sempre n’és més ric i, per tant, més traïdor.

»Al cap i a la fi, no res de gaire original –Roland Barthes, Jaques Derrida, Lacan, Julia Kristeva, el textualisme dels 70, el discurs de les postmodernitats…– i no obstant tan necessari en aquesta cavernona neo-noucentista tal com queda retratada en les diverses anotacions a mà de pàgina –una altra aclucada d’ull a Derrida– a propòsit de les estètiques conservadores i estantisses de Narcís Comadira, Joan Margarit o Jordi Julià.

»I és que Marrugat no s’arruga, no. Amb noms i llinatges si cal. Aquells mateixos noms i llinatges que des de les totpoderoses capelletes de la sacrosanta cultura del pa amb tomàquet, la butifarra i la barretina ens entaferren fins a dins el brou. Escriptura propositiva i de combat. Carles Hac Mor –també Ignasi Ubac, el seu alter ego textualista– com a text i com a pre-text. El procés del poeta en procés d’esdevenir ca. Un convit a la revolució des dels mateixos fonaments d’aquesta […]».

PERE PERELLÓ. «El poeta en procés d’esdevenir ca». Diari de Balears. L’espira, núm. 459 (29-5-2010), pàg. 2.


«Jordi Marrugat enceta el seu estudi de la relació de Marià Manent amb la traducció apuntant la característica que ha convertit aquest poeta en referent ineludible per als qui en l’actualitat escometen el trasllat de poesia d’altres literatures al català: la de ser un exemple paradigmàtic de poeta-traductor, d’autor que aplica la seva destresa en la poesia de creació a l’hora de traduir i que, inversament, llegeix i tradueix poetes forans per aprendre-hi recursos i solucions que després incorporarà en els seus propis poemes, fina al punt d’acabar dubtant de si cal incloure o no les versions de poemes d’altri en l’edició de la pròpia poesia completa. […]

»Així, doncs, el llibre de Marrugat toca un tema ben conegut i comentat. Tanmateix, la cura i el rigor amb què el tracta i el punt de vista que adopta fa que el seu estudi tingui un gran interès i aporti una nova visió de conjunt àmplia i enriquidora […]».

JORDI MAS LÓPEZ. «Marrugat, Jordi. Marià Manent i la traducció». Quaderns. Revista de traducció, núm. 17 (2010), pàg. 306-308.


«Estic llegint un llibre de títol espectacular, La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, de Jordi Marrugat (Arola, 2009) i m’ha impressionat que el seu punt de partida sigui “la desconfiança envers la llengua com a instrument mitjancer de les relacions que l’ésser humà manté amb la realitat”, com a factor fonamental que afectaria “tota la poesia occidental de la segona meitat del segle XIX ençà”. Així com el fet que, en defensa d’aquesta tesi, s’invoqui la següent cita de Carles Riba: “Els poetes són més sensibles que ningú al que se n’ha dit la coacció de l’idioma; tant més intolerable, que les seves fórmules s’imposen sense dissimular que són incertes, errívoles, mancades de propietats i de relacions constants. No hi ha artista de la paraula que no s’hagi planyut d’aquella violència i d’aquesta insuficiència”.

»La veritat és que no hagués pensat mai que el poeta que potser suposa l’àpex o el punt més alt del Noucentisme pogués adoptar aquest punt de vista […]».

BARTOMEU FIOL. «Inconsistència ribiana?». Diari de Balears, 13-4-2010, pàg. 4.


«En El saltamartí de Joan Brossa: les mil cares del poeta (Arola Editor, 2009), Jordi Marrugat, membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, dóna bona mostra de la seva fascinació per un dels mites bàsics de l’obra brossiana, tal comqueda clarament definit en el conegut poema: “Ninot / que porta un / pes a la base i que, / vertical, es torna a posar / desviat de la seva posició / dret. // El poble”. Com també ha intentat donar una idea de l’extraordinària diversitat dels seus interessos, expressats en uns dos-cents títols de parenta pobra i de poesia visual, unes tres-centes cinquanta (!) obres de teatre, innumerables poemes objecte, cartells, instal·lacions, etcètera.

[…]

»Degut a la molt especial composició de les seves peces teatrals, “escenes aparentment desvinculades entre si, funcionen com part d’un mosaic unitari que, a mesura que es va muntant, ensenya l’espectador a mirar”, hem de reconèixer que el seu teatre no ha estat mai –ni sembla que pugui arribar a esser-ho– un teatre popular. Això pot esser atribuït per qualcú a la deformació del públic, però si fos així, també seria perquè la seva medicina senzillament no ha funcionat. I el mateix antiretoricisme de la seva poesia tampoc ajuda a fer-la més fàcilment llegible. El mateix poemari El saltamartí,malgrat la seva innegable qualitat i la innegable crítica antisistema que comporta, no pot sostenir-se que ocupi un lloc gaire destacat en el nostre cànon. De fet, ha d’haver estat per qualque cosa que l’obra “marxista” de Joan Brossa –mercès a la influència del poeta brasiler Joao Cabral de Melo Neto, quan a finals dels anys 40 va esser vicecònsul a Barcelona– no va esser ni tan sols esmentada en l’antologia de Castellet i Molas de 1963. L’objectiu de “convertir el poble en conscient del món en què viu i que, saltamartí, pugui així redreçar-se”, sens dubte és del tot lloable però que realment s’hagi aconseguit és tota una altra cosa. Per extraordinari que sigui un vers com “perquè el porc gros en porta un altre al cos” o la doctrina d’Endavant!, el poema final d’El saltamartí, sembla evident que ha estat molt més la seva prestidigitació amb mots i imatges, les arts parateatrals, el circ, el cabaret i la plàstica el que ha interessat de debó al que, en definitiva, no passa d’esser una minoria il·lustrada avantguardista».

BARTOMEU FIOL. «Una fascinació no necessàriament compartible». Diari de Balears. L’Espira, núm. 452 (10-4-2010), pàg. 6.


«[…] A l’empara d’un provocador títol, La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, el professor Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) ha donat a impremta el primer assaig de tipus acadèmic que s’escriu sobre el prolífic escriptor ponentí. […] Ara, aquest estudi rigorós, metòdic, impecablement lluminós, provinent del camp universitari, analitza i sintetitza què ha estat i què significa aquesta figura literària […]».

ANTONI CLAPÉS. «L’eina de l’antibloqueig». Avui. Cultura, 25-3-2010, pàg. 8.


«No passa sovint que un estudi literari aparegui com una obra esperada i celebrada amb entusiasme. I això és el que ocorre amb el recent llibre de Jordi Marrugat sobre l’obra del poeta Carles Hac Mor (Arola ed.).

»Marrugat és un jove crític que de fa temps va oferint excel•lents articles d’estudis literaris i té publicats un innovador estudi sobre Brossa i un sobre la traducció en Manent. Treballa sobre la literatura des de diferents angles, com l’històric o el crític, o bé des de l’assaig; i són inqüestionables el rigor i la perspicàcia de les seves anàlisis.

»L’obra de Carles Hac Mor no és fàcil d’analitzar i sistematitzar, i mai no havia estat objecte d’un estudi acadèmic i complet. Marrugat fa el “miracle” d’acostar-nos a aquesta obra, a unes estètiques i uns corrents literaris de manera diàfana, precisa; posant llum a un dels autors més apassionants i complexos del nostre temps i, de passada, a tota la línia de l’escriptura als límits. I ho fa amb un text planer i suggestiu que enllamineix de debò […]».

VÍCTOR SUNYOL. «J. M. / C. H. M.». El 9 Nou, 12-3-2010, pàg. 27.


«En canvi, diríeu que Jordi Marrugat primavereja i estiueja tot l’any. La saba dels texts d’aquest estudiós de les lletres és tothora ascendent gràcies a una florescència, teòrica i pràctica, persistent. Ell va resseguint els texts d’altri lletra a lletra, mot a mot, ratlla a ratlla, tot confegint, lletrejant, desxifrant, dilucidant per mà d’una lupa ben potent que té un llum incorporat.

»I talment la inspiració de Marrugat il•lumina i il•lustra (a tall de la Il•lustració de les lumières) allò que ell llegeix, de manera que ens fa de fanal en la foscor del seny. I per sort els colors de la seva claror són discutibles, com tot, i demanen diàleg, col•loqui, discussió, polèmica, a l’efecte que tot sigui ressituat d’acord amb el present i no pas amb el passat de cos present […].

»Si fa no fa, tot plegat ha portat Jordi Marrugat a ser intel•ligentment benevolent amb un poeta i antipoeta (o poeta i antipoeta), totes dues coses a l’encop. Intel•ligentment perquè sense benevolència ell no podria haver abordat els texts d’aquest autor per escriure’n un estudi que ultrapassa amb escreix aquest abordatge.

»O en comptes de benevolència poseu-hi respecte, o interès, o curiositat, o ganes de comprensió, és a dir, qualsevulla cosa que no sigui el menyspreu i el menysteniment que normalment sovintegen tant pel que fa a les obres que no són les d’un mateix com per les que no són prou convencionals. És esborronador comprovar com gairebé tothom té o bé necessitat de rebaixar els altres per sobresortir-hi ell o bé ganes de destacar en camins fressats. Sense intel•ligència Marrugat no hauria pogut entendre i fer teòricament productius els texts sobre els quals fa llum, i no pas perquè aquests siguin intel•ligents o no: per capir el bram d’un ruc també cal intel•ligència […]».

CARLES HAC MOR. «Epíleg. De la gran esbandida». Dins: Jordi Marrugat. La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució. Tarragona: Arola, 2009, pàg. 129-135.


«Malgrat la crisi de vocacions filològiques, l’escassesa de lectors i les dificultats de distribució, la revista de llengua i literatura Els Marges continua apareixent tres vegades l’any. Hi trobem articles llargs, detallats, ambiciosos, sovint discutibles: universitaris, doncs. Avui parlem del que signa Jordi Marrugat (Sabadell, 1978), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en postmodernitat, i que es titula «Notes al marge del nou Diccionari de la literatura catalana», en referència al volum que va publicar fa un any Enciclopèdia Catalana. En trenta pàgines atapeïdes, el doctor Marrugat descabdella les virtuts i sobretot els defectes d’aquell diccionari. El que ens interessa avui és el que apunta sobre les darreres transformacions en la manera de concebre la literatura. Ja sabem que la postmodernitat —al marge de brometes banals— comporta la multiplicació de discursos estètics, la manca de referents compartits i l’absència d’un metarelat assumible. Així doncs, “no es pot estudiar la postmodernitat com s’estudia el noucentisme”, és a dir, com si existís una comunitat d’escriptors que participés d’una mateixa manera d’entendre la societat i l’escriptura. Segons Marrugat, resulta difícil comprendre la literatura actual quan s’aplica aquest paradigma caducat a un objecte d’estudi que ha sofert transformacions essencials […]».

VICENÇ PAGÈS JORDÀ. «Filologia postmoderna». Presència, núm. 1972 (11/17-12-2009), pàg. 42.


«El vessant cosmopolita de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) apareix reforçat amb tota contundència gràcies a una antologia de textos crítics sobre traduccions que acaba de publicar la col·lecció “Quaderns” del Grup d’estudis de traducció, recepció i literatura catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Marià Manent i la traducció. Quan el jove Marià Manent s’obria pas en el món de les lletres catalanes ja es va mostrar molt atent a les tradccions; sobretot, es va mostrar interessat a incorporar-les al procés de construcció d’una tradició literària pròpia. Jordi Marrugat, responsable de l’antologia i autor del llarg estudi introductori, refà la història del Marià Manent estudiós i comentarista de les traduccions».

LLUÍS BONADA. «El Marià Manent més cosmopolita, reforçat amb una antologia de textos crítics sobre traduccions». El Temps, núm. 1311 (28-7-2009), pàg. 69.


«Al llarg de la seva reivindicació de la complexitat de l’obra de Brossa, Marrugat ens remet de manera constant a tres obres preexistents que li serveixen per objectivar les seves interpretacions. La citació constant d’Introducció a la poesia de Joan Brossa i, especialment, d’Oblidar i caminar i de Brossa x Brossa, serveix per establir un diàleg fluid entre les intencions expressives de l’artista i les anàlisis de l’exegeta.

»Una de les línies bàsiques d’El saltamartí de Joan Brossa: les mil cares del poeta és dimensionar el rerefons de crítica social de l’avantguardisme brossià. João Cabral de Melo Neto s’esmenta com una figura clau en aquesta evolució, que suposà defugir l’escapisme de molts autors d’avantguardes per acostar-se al marxisme.

»Això, òbviament, va provocar xocs de l’artista amb la censura. El llibre de poemes El saltamartí es va ressentir de l’eliminació de deu composicions, amb efectes perniciosos per a un llibre estructurat, la lectura del qual hauria de desactivar, a parer de l’assagista, l’estereotip de Brossa com un escriptor desordenat, més intuïtiu que reflexiu.

»En les seves explicacions, Marrugat ressegueix amb precisió el procés brossià de dimensionament de la paraula pura primer, i dels símbols lingüístics després, que culminà amb la seva coneguda aposta per la poesia visual».

CONRAD VALLVERDÚ. «Els molts angles de Joan Brossa». El Triangle, núm. 911 (2-3-2009), pàg. 37.

Anuncis