Narrativa catalana de la postmodernitat

Una de les definicions més acceptades del terme «postmodernitat» és la que el considera el nom d’un període històric, aquell que segueix el de la modernitat. Si la societat sorgida de la revolució industrial va produir una cultura moderna, la transformació d’aquella en una societat postindustrial donà lloc a una cultura postmoderna. És la pròpia d’Occident des dels anys seixanta del segle XX. Els seus principals condicionants han estat: l’aparició de nous costums de producció i consum cultural, l’augment infinit de l’emissió d’informació i la desintegració de les estructures que permeten articular-la en relats representatius socialment compartits. Aquesta nova situació històrica ha condicionat diversos aspectes de la literatura que s’ha produït durant l’època postmoderna, que ocupa aproximadament els anys que van de la dècada de 1960 a l’actualitat. En funció de la durada d’aquest curs, analitzarem:

1. La nova situació dels gèneres narratius en la societat postmoderna.

2. La relació de l’escriptor amb els nous condicionants culturals, com la indústria editorial, els mitjans de comunicació de masses o les noves tecnologies digitals.

3. La producció narrativa concreta d’escriptors com Quim Monzó, Sergi Pàmies, Màrius Serra, Vicenç Pagès Jordà, Jordi Puntí, Empar Moliner, Baltasar Porcel, Jaume Cabré, Jesús Moncada, Albert Sánchez Piñol i altres.