César Aira i el laberint humà

Aira2

Les relacions entre la literatura catalana i la sud-americana han estat molt productives en ambdós sentits. Han superat els odis fomentats pel nacionalisme espanyol i han anat més enllà dels interessos industrials del boom llatinoamericà orquestrat des de Barcelona. Només cal retreure la fecunda relació de Ramon Vinyes i García Márquez, immortalitzada en les memòries d’aquest i en Cien años de soledad, novel·la omnipresent entre les catalanes des dels anys setanta fins a l’homentage que li ret Jaume Cabré a Jo confesso —«Molts anys després, davant l’escamot d’execució, l’Adrià Ardèvol…». El conte català posterior a Calders li deu tant a aquest com a Cortázar, que es relacionà amb Obiols i Rodoreda —llegida àvidament per García Márquez. O a Borges, que encara presideix obres recents, com Dormir amb Winona Ryder i Parcel·les habitades. Precisament, obrir nous camins després d’una herència tan problemàtica —per fèrtil alhora que paral•litzadora— com la dels dos mítics argentins és el que ha aconseguit el seu compatriota César Aira —a qui no per casualitat ha recomanat insistentment Monzó, responsable d’una renovació literària hereva de Borges, Cortázar o Calders.

Aira1 L’obra d’Aira es compon bàsicament de novel•les curtes. En una entrevista a The Barcelona Review, ell mateix n’exposà la manca de motius: «Nunca me ha preocupado mucho la cuestión de los géneros. Lo mío es la narración, y trato de llegar a una extensión que permita hacer un libro, eso es todo. No me gusta que haya más de una historia en un libro». Avui se’n poden trobar recollits en el volum Relatos reunidos (Barcelona: Mondadori, 2013) disset contes datats entre 1996 i 2011. Són una perfecta mostra de la posició literària d’Aira.

Ell mateix ha confessat el seu rebuig al realisme i al psicologisme. No obstant això sovint construeix aparences de realitat avui dia més creïbles que les que permeten aquelles fórmules. A un lector que ha perdut la credulitat ingènua davant de la representació, Aira no li ofereix un món versemblant en termes tradicionals. L’introdueix en un teixit d’argumentacions racionals, teories científiques, reaccions lògiques, records no fiables i encadenaments d’episodis amb un sentit personal, que, al cap i a la fi, mostren la inevitable i absurda complicació amb què la ment humana s’enfronta al real —és clara l’herència de Kafka. I això tant si aquest real apareix representat segons les convencions del realisme, com si segueix les del fantàstic. El fet que al narrador de «Picasso» se li aparegui un geni d’una ampolla de llet màgica se situa al mateix nivell que successos d’aparença autobiogràfica comuna. És un conte tradicional i alhora un somni anticonvencional que no s’explota pel que té de metaficció, sinó pel laberint de raonaments gens desaforats que provoca en la ment del protagonista. Hi queda pres fins al punt que ell tot sol es col·loca en una situació literalment sense sortida. Alguns punts en comú entre aquest conte i la versió monzoniana del mateix mitema, «La micologia», poden explicar l’interès del català per Aira, amb qui també comparteix un semblant desenvolupament obsessiu d’aparents nimietats que, al cap i a la fi, són les que condicionen la nostra quotidianitat. Així mateix, si Monzó versionà Kafka a «Gregor», Aira replanteja «Indagacions d’un gos» i «Informe per a una acadèmia» a «El hornero». Aira3Altres peces magistrals com «El cerebro musical» o «El todo surca la nada» sorgeixen en aquesta estranya zona entre la novetat més sorprenent i la reformulació de tradicions, tècniques i estructures narratives. Així succeeix també amb el tema del doble: «Sin testigos» el tracta amb poca novetat, mentre que «El espía» el renova quan això sembla ja impossible. «Mil gotas», en canvi, va tan lluny en el trencament de tota convenció que més aviat s’acosta al radicalisme estètic de Carles Hac Mor.

L’única sortida a l’indefugible laberint humà amb què Aira ens encara és la que apunta el primer conte del llibre: la vida infantil verge de tota mediació o, almenys, en el camp cultural, la recuperació d’aquella actitud meravellada que no necessitava significats ni interpretacions. L’home d’avui, però, davant la impossibilitat de retornar a tals estats —fill de l’infant que ja no pot tornar a ser: «el niño es el padre del hombre», ens recorda wordsworthianament un personatge—, sempre pot optar per prendre consciència distanciada d’allò que el fa com és. Admirar sorprès, com la nena d’«En el café», el món tan curiós que ha construït la humanitat. Així ens el mostren, estrany i paradoxalment lògic, les sèries —de fets, de raonaments, de classificacions— que construeixen els relats d’Aira. O de Borges. O de Monzó.

Anuncis